Le Chant de la Fac

Bé doncs, ahir la méchoui (barbacoa) va ser gran, gran:) Però avui us parlaré d'una altra cosa.

Una de les coses que més m'impressiona de la Bleusaille és lo molt que ho viuen tots els que la organitzen. Viuen per això, són una secta, com diem la majoria d'eramus que ens hem trobat enmig d'aquest percal. És impressionant veure la passió amb la que canten els cants, lo orgullosos que estan de ser Wallons, i de ser politècnics.

Els brillen els ulls quan ens diuen que hem de conservar les tradicions i el folklore, quan ens diuen que tot el que fan és per nosaltres, quan ens parlen dels valors de l'amistat que s'han de crear entre nosaltres. Els brillen els ulls quan ens ensenyen el significat de les insígnies de la Polytech. Els brillen els ulls quan canten l'Himne de la Facultat. Per això, com a mínim, us vull ensenyar aquestes dues coses.

Us poso una foto de la insígnia. Un compas, un martell i un pic: molt politècnic tot plegat. Lo del pic és perquè la Facultat de Mons és (més aviat, era fa uns anys) molt reconeguda per la seva escola de Mines. Aquesta insígnia la porten a tot arreu: a les pennes (les gorres), a les capes i les togues, arreu. I jo, ara mateix, també. La disfreça que he hagut de portar durant la Bleusaille havia d'estar plena d'insígnies ben grosses i sobretot, ben fetes. I no va de broma: a mi em van estripar la pancarta amb el meu nom perquè van dir que la insígnia que havia dibuixat era una merda i massa petita.

L'altra cosa que heu de conèixer és el Cant de la Facultat. Sempre, sempre, sempre s'ha de cantar amb la mà al cor. I com ens fan repetir sempre: "Chanter est geuler", que vol dir que hem de cridar com animals mentre la cantem perquè des de lluny la gent ens senti i s'adoni que som Politècnics. He de reconèixer que el cant fa gràcia. Perdoneu la traducció, no és exacta ni massa ben feta però la idea es capta. Encara que us sembli llarg i en francès, ja fa dies que me'l sé de memòria. Si no el cantem 10 cops al dia, no el cantem cap.

En quant als cants, aquest és l'únic decent. D'aquí uns dies hi haurà un post amb un recull de la resta de cants que ens ensenyen, la temàtica dels quals no és massa variada: o parlen de beure, o de sexe, o de marranades. De moment, aquí us deixo.

Aquí es respira ambient de divendres: després de migdia la resi ha quedat deserta, tota pels erasmus, res de Bleusaille fins dilluns, un cap de setmana de calma per reposar una mica el cos. Fins aviat.

CHANT DE LA FAC

En notre Wallonie, Il est une faculté, Ou l’on craign pas la vie De l’étudiant guinsé, Quand dans la guindaille, Parmis les futailles, La Polytech de Mons est là, On ne nous ignore pas. Et aux petites heures du matin Quand tous les gamins sont morts pleins La Polytech de Mons tient le coup Et on reste debout On nous a dit: les études que vous faites Sont pas faciles, il faudra travailler, Vous ne serez pas toujours à la fête Si vous ne voulez pas vous faire péter. Mais pour un étudiant c’est pas une vie Que de bloquer sans cesse et sans arrêt, J’m’en fous et j’suis en Polytechnique Pour m’amuser, pour boire et guindaller Et quan nous nous éveillons midi sonne Il est trop tard, encore tríos cours brossé Aucun regret, la biere est toujours bonne Et nous attend au bistrot d’à côté. Agités par un réflexe éthylique, On se lève on va la deguster On est entré à la Polytechnique Pour s’amuser pour boir et guindaller Et quand nous sortirons de notre revé Une triste vie pour nous va commencer: La femme/l’homme, les gosses et puis enfin la crève Ne cesserons pas de nous emmerder. Profitons-en, le temps passe si vite On n’meurt qu’une fois, c’est là la verité On est rentré à la Polytechnique Pour s’amuser pour boire et guindailler.

A la nostre Wallonie, Hi ha una facultat On no es té por a la vida De l’estudiant tajat Quan estant de festa Entremig de tot, La Polytech de Mons hi és, No ens ignora pas I a primera hora del matí Quan tots els nois estan ja morts La Polytech de Mons es manté I tothom resta d’empeus Ens han dit: els estudis que feu No són fàcils, caldrà traballar No podreu estar sempre de festa Si no voleu suspendre Però per un estudiant, no es pot tenir una vida Reprimint-se sense parar Se m’en fot i estic a la Polytechnique Per divertir-me, per beure i anar de festa I quan ens despertem, ja és migdia Massa tard, ja ens hem saltat tres classes Cap problema, la birra sempre és bona I ens espera al bar del costat Moguts per un reflex etílic Ens aixequem i l’anem a degustar Hem entrat a la Polytechnique Per divertir-nos, beure i anar de festa I quan sortirem del nostre somni Una trista vida començara per nosaltres: La dona/el marit, els nens i al final les malalties No deixaran d’emmerdarnos Aprofitem-ho, el temps passa tan ràpid Només es mor una vegada, aquesta és la veritat Hem entrat a la Polytechnique Per divertir-nos, beure i anar de festa.

On va faire de bonnes actions. 7ème/8ème jour

Reprenc el blog amb més bon humor que l'últim dia. Això de la Bleusaille deu ser com la vida mateixa: "una de cal, una de arena", avui pateixes però demà, com a recompensa, passaran coses millors.

Després del meu dilluns de moral baixa, els Poils i les Plumes (els que ens fan la vida impossible) van ésser compassius i ens van preparar una "soirée piscine". I com diuen en francès, va ser "chouette" (que vol dir guai). Tots plegats amb més bon humor vam fer piscina de nit, de 8 a 11. L'esperit de la Bleusaille continuava sent-hi present: vam cantar a l'autocar, vam cantar des de l'aigua, vam cantar tirant-nos pel tobogan, vam cantar als vestidors els cants de les noies (al tanto, noies, pq el dia que us els ensenyi us faran gràcia: deixen als homes per terra!) I la veritat és que vaig aprendre més cançons en una tarda que les que havia après fins ara, amb la pressió de la gent cridant-me al meu voltant.

Ahir, dimecres dia 27 de Setembre, era la Festa de la Comunitat Francesa a Bèlgica, o sigui de la Wallonie. Era festiu i hi havia activitats a fer per tot Mons. Nosaltres, els Bleus, per un cop durant 2 setmanes, vam fer una cosa realment útil per la societat. Ens vam passar la tarda picant porta per porta, recollint menjar per donar al Resto du Coeur (associació benèfica). Va estar molt bé anar per les cases conversant amb la gent de Mons, i a més a més, vam aconseguir molta teca :)

Al vespre, era la "soirée Parrain-Fillole" (Padrí-fiola) i havies de fer tot d'activitats tipus gimcama amb el teu padrí. En Pièrre, el meu padrí, es mereix una menció al blog: Té ja 10 estrelles a la Penne (La Penne és la gorra que em donaran si em batejo, i cada estrella són els anys que portes a la facultat) i és tot un personatge, la festa personificada.

Per continuar amb les activitats de bon rotllo, aquesta nit fem una barbacoa en un bosc a l'aire lliure. Llàstima que sigui després de 3 hores a la sala de tortures perquè avui toca "ramassage" (recollida de diners), i té pinta que serà dur.

Ja em queda menys d'una setmana: dimecres dia 4 és el Jour J.

Ja no fa gràcia. 6ème jour.

La Bleusaille m'ha deixat de fer gràcia.

Això no vol dir que tingui ganes d'abandonar-la, ja porto una setmana patint-la i no vull que sigui per res. Tampoc tinc ganes de donar-los aquesta satisfacció, i per tossuda, jo. A més a més, un dels meus principals objectius és de ser-ne reportera per satisfer la meva curiositat, saber fins a on són capaços d'arribar, i intentar-ho explicar lo més objectivament possible.

La frase a discutir i a sospesar, des del meu punt de vista sempre ha sigut la mateixa: "La fi justifica els mitjans?". I per mi, ahir, la resposta va ser un clar no.

Hi ha certes persones que tenen massa a flor de pell les ànsies de poder i l'abús d'autoritat. Això ho veiem cada dia a les notícies i en casos molt més greus, com són els soldats que, envaïts per un esperit de superioritat, es permeten el luxe de torturar als més febles que se'ls creuen per davant. Aquest mateix sentiment, a escala molt més petita i quotidiana, també el trobem en porters de discoteca o en guàrdies civils, que només per portar uniforme es creuen realment superiors. Bé doncs, això mateix, a la Bleusaille, i amanit amb litres d'alcohol, fa que a vegades, com ahir al meu parer, la gent es passi de la ratlla.

Una cosa és un joc ple de bromes pesades i l'altra és rebaixar a la gent tractant-los vertaderament com animals. Ahir, a la sala ping-pong (o sala de les tortures, com dic jo) vaig veure plorar com nens petits, molta gent. Vaig sentir cridar com mai. Per sort a mi no em van fer gaire res, però només de veure tot el que vaig veure, vaig arribar a l'habitació amb llàgrimes als ulls. Fer aguantar un noi amb el cap submergit en aigua fins que surt vermell em sembla que són coses que ja no s'haurien d'estilar, i que surten de to.

Asseguda en un terra ple de cervesa, aigua i cabells de tots els nois als que rapaven, amb el cap cot estudiant els meus cants, sentint els plors, i alhora els riures dels qui van excessivament ebris, i suportant de tant en tant que em vinguéssin a tocar la moral, pensava que havia deixat de trobar-li cap gràcia a la Bleusaille.

Dues dades frapants perquè us n'acabeu de fer una idea. Primera: fa uns deu anys hi va haver un mort a la Bleusaille. Segona: El Forum d'empreses més important que es fa a la Facultat Polytechnique de Mons és només per gent que ha estat batejada. Es veu que les empreses només volen gent valenta i coratjosa, que sàpiga patir, aguantar i tirar endevant. O potser, com ara em comença a semblar, només volen gent amb poca personalitat, que no sigui capaç de decidir que no té ganes de passar per aquest calvari, que no té ganes que li rebaixin la dignitat, i que està segura que trobarà una colla d'amics a la facultat sense haver de demostrar res a ningú.

De totes maneres, a un Erasmus, jo el continuaria animant a que la fes, com jo, que la penso acabar, perquè crec que és una cosa digne de veure i que realment es fa difícil d'imaginar si no s'ha viscut.

Festival montois de Théâtre en rue

Per descansar una mica de Bleusaille...

Aquí us penjo un parell de fotos d'un espectacle que van fer el cap de setmana passat a la plaça major.

En un dels meus primers passejos per Mons, vil·la aparentment tranquil·la, va i em trobo un gran muntatge artístic-musical tot curiós: trapecistes tocant un bombo mentre feien malabars sense perdre el ritme, esquelets fent guitarrejos potents i un quartet de corda tocant des de les altures penjats amb una grua.

Grata sorpresa per un cap de setmana aburridot, i grata benvinguda a la ciutat.

El nom de l'espectacle: "Lâcher de violons", de la companyia Transe Express, inventeurs d'imaginaire , tot dins del festival montois (de Mons) de Théâtre en rue.

Après-midi "sportif". 4ème jour

Sí, MarcM, ja n'han rapat a un, però anem a pams, que la història és llarga.

De veritat que m'agradaria fer posts més curts, però em veig incapaç, un dia de Bleusaille dóna per molt, i encara em deixo moltes coses per explicar, creieu-me.

Avui a les 15.15h tocava "après-midi sportif" en un descampat. La primera hora ha sigut agònica, almenys per mi, que la forma física no és lo meu. Córrer amunt i avall, abdominals, flexions...tot al més pur estil Vietnam. L'experiència de fer flexions, amb lo que a mi em costen, amb un tio al costat que em cridava: "Baixa més!! més!! MÉEEEEEES!!!!" quasi em fa defallir. Però bé, un cop passat el tràngol, la tarda d'esports no havia fet més que començar:

La Bleusaille m'ha permès fer una cosa molt, molt de pel·lícula, que no crec que gaire gent tingui la oportunitat de fer. En una paraula: fang. Fang partout! Fang fins que no ha quedat cap tros de pell blanca sense embrutir. Ens han portat a una espècie de circuit on havíem de fer tot de coses emmerdant-nos en fang: arrossegar-nos per terra com soldats en plan comando, fer lluites de fang cos a cos en un ring... i tot això, mentre ells ens anaven tirant fang com qui tira boles de neu. Et venia algú i et deia: "Tu, bleuse, tanca els ulls!" I pam, empastissada de fang a la cara... Ja sé que fa fastiguet però després de la primera taca li acabes trobant el gustillo. Hagués sigut el paradís de tots els tranceros ;) (Encara que estigueu posant cara de fàstig devant de l'ordinador... no em digueu que no us fa un punt d'enveja? ;p)

Una de les proves que havies de passar feia molta angoixa, tot i que no ho semblava aparentment. Imagineu-vos un tub d'uns 3m, a modo de túnel, que has de creuar per dins estirat en plan comando, i posat en un pèl de lleugera pendent. Sembla fàcil, pro quan ets dins el túnel rellisques i no arribes mai a la llum. I aquí és on entren els valors de la Bleusaille altre cop: per sortir necessites que algú et doni un cop de mà des de l'altre costat. Ja en saben ja, aquesta gent. Els llaços de companyerisme que es creen amb tota la gent que estem fent la Bleusaille són forts perquè s'han creat en situacions una mica límit, si se'm permet exagerar.

I com que tot té una recompensa, al final ens han sorprès dient-nos que durant 15 min s'intercanviaven els papers, ens han donat les gorres i ells eren els Bleus. 15 minuts per desfogar-se. Després d'uns instants de vacil·lació, allò ha estat un festival. Creieu-me que no costa gaire passar-se a l'altre costat. De totes maneres, tot va una mica a caràters. Jo no sabia què fer, no en sé de fotre bronques. Però tot d'una, se m'ha acudit què havia de fer: He anat a buscar un tio que ahir m'havia estat fent dir que era espanyola i no catalana, l'he fet posar de genolls davant meu i li he preguntat d'on venia jo. Li he fet repetir 5 vegades: "La Catalogne n'est pas l'Espagne!!" i jo li anava dient: "Més fort, més fooooort!!": Divertit, divertit, divertit:)

Canvi d'escenari. Tornada a la resi i "Séance de chants" per aprendre més cants. (Un dia us faré un post només dedicat als cants perquè no tenen desperdici). Al final de cridar-nos i més cridar-nos ens han fet posar a tots asseguts a terra, amb la cara entre les cames, mirant a terra. Prohibit pujar la mirada. Ens hem estat una bona estona així mentre ens fèien cridar : "uuuhhhh" ben fort. Mentrestant se sentien cadenes i passos però no podies saber què estaven fent. De cop ens han fet callar i ens han dit: "Pujeu el cap i mireu què li passa a un Bleu que no se sap els cants!!!". Impresionant: Hi havia un cercle de 20 encaputxats de cap a peus, com botxins, i enmig una guillotina, amb un dels Bleus atrapat, treient-hi el cap i les mans. Quina impressió la imatge! I un dels botxins ha tret la màquina d'afeitar, i l'ha rapat.

La tarda no s'acaba aquí. Les Bleuses (noies) ens en hem hagut d'anar amb les noies grans, a fer una estona de tortura de sexe només femení. Hem entrat a una sala tota fosca, només amb espelmes en plan ritual satànic. Quina por, en serio. Si hi ha una cosa encara molt pitjor que un belga bàrbar cridant-te, és una belga cridant-te (no cal ni que sembli bàrbara). Les noies fem por. No sé si és genètica o què, però ha sigut de llarg la meva pitjor estona, psicol·lògicament parlant, a la Bleusaille.

De totes maneres, no sé si és el síndrome d'Estokholm o què, però començo a veure-li el sentit a cadascuna de les coses que fan. Quan tot això acabi, us faré un post sobre les reflexions que n'he tret, que tenen pinta a ser bastantes.

Quan torni a Barcelona, no us miraré igual.. jo seré una superdona i la resta, nenazas!

Sisi CoinCoin

A dalt, una italiana i jo disfreçades de SisiCoinCoin per la Bleusaille (difícil d'explicar perquè).

A baix, una de les enganxines que he de vendre. Un altre dia us explicaré què signifiquen les insignies.

PD: Désolée, però no hi haurà document gràfic sobre la Bleusaille: impossible emportar-me la càmara a aquell caos de perdició (a part de que està prohibit). Ells sí que fan fotos, que espero que almenys les pengin en algun lloc quan tot acabi.

 

La letra con sangre entra: GUEULEEE!!! 2/3ème jours

Continuo el meu reportatge sobre la Bleusaille des de la chambre, on estic reclusa. Sí, des de fa una estona fins demà a les 7 del matí els Bleus ens hem d'estar tancats a l'habitació, sense parlar entre nosaltres ni tant sols (llàstima que els antepassats belgues no pensessin que s'inventaria l'skype:p).

Avui toca jornada a casa per estudiar de memòria (apprendre par coeur) tots els cants i himnes que ens han ensenyat. De totes maneres, jo aprofitaré per continuar-vos posant al dia.

La Bleusaille cansa, cansa molt. És una fatiga psicol·lògica molt bèstia. Destinar la major part del dia a deixar que t'insultin i et cridin i pensar que encara em queden molts dies així, és, com diuen les italianes, pesante, pesante.

L'altre dia em vaig oblidar de comentar un parell de coses, com ara que abans de començar-la vam haver d'omplir fitxa mèdica i tot (perquè us feu una idea de com van les coses). I els nois van haver de firmar que deixaven que els rapessin, a no ser que tinguessin un impediment molt fort, que ningú té.

Les Bleus no podem beure més que aigua durant tots aquests dies. Així que les coses van de la següent manera: Se'ns convoca a una hora a la resi i quan hi arribem els grans ja estan tots ben mamats. Quina manera de beure! Increïble!Fan uns sant-hilaris de cervesa que em deixen bouche bée. I a partir d'aquí se'ns tanca en una sala on, com si fossim rates de laboratori, ens continuen putejant mentre ells continuen bebent. Ahir vam estar tancats de 5 a 11 de la nit. Imagineu-vos lo borratxos que anaven, bebent des del migdia, i imagineu que els crits que et feien cada cop eren més forts i les tonteries cada vegada més pesades.

I aquí és on entren els objectius de la Bleusaille. T'agafen per banda i, per exemple, et fan cantar l'himne de la Fac a tu sola. Que no te'l saps: et criden, et tiren cervesa i et deixen en un racó estudiant-te'l... Te'l tornen a preguntar, i si no te'l saps..tornem-hi. Així fins que te l'acabes aprenent només perquè et deixin estar. Demostrat: La letra con sangre entra. Realment un tio que em treu 2 pams d'alt i d'ample, en estat casi de coma etílic, tot vermell, cridant "GUEULEEEE!!!"(que vol dir CRIDAAAA!!!) a la teva cara, fa segons com una mica de por.

De totes maneres, és curiós el valor que els humans donem a les coses. Jo em pensava que estava per sobre de tot. He cantat de genolls, m'han cridat a la cara, he recitat poemes d'amor en francès... i tot m'ha sigut igual, m'havia disposat a viure-ho com una experiència en plan curiositat per conèixer les costums d'un altre país i em pensava que res m'afectaria. Però quan ahir dues noies borratxes em van estar a punt de tallar la pulsera del Boom us prometo que per un moment em van venir les llàgrimes als ulls i se'm va regirar l'estomac. (I sabien el que es feien perquè elles anaven plenes de pulseres del Pukkelpop).
Sí, només és un tros de roba, i segur que hi ha gent que preferiria això que no pas haver de fer una mica el ridícul, però em vaig adonar que no és el meu cas...

I això també em va fer pensar en tota la gent que viu situacions d'opressió i d'humiliació constant, però no perquè ho hagin escollit com a joc, sinó perquè els ha tocat a la vida... i no ha de ser gens fàcil.

Em sap greu acabar tan tràgica... Us continuaré informant.

La Bleusaille vient de commencer. 1er jour

La Bleusaille acaba de començar a la Fac Polytech de Mons.

La Bleusaille o Baptème és, de fet, això: un bateig. Els nouvinguts a la Facultat han de decidir si dediquen el seu temps durant les 2 setmanes següents a ésser batejats, no s'obliga a ningú, això està clar.

A Bèlgica hi ha una gran tradició de fer aquesta espècie de rictus de pas per entrar a la Facultat disposat a passar-hi els millors 5 anys de la teva vida. La consigna és clara: s'ha de saber patir, demostrar que ets fort i tenir bon caràcter per demostrar que ets digne i estàs preparat per entrar a la universitat.

No havia vist mai res semblant i tot just avui és el primer dia. Nous sommes les Bleus! les Bleus són els que encara no estan batejats, els que pringuen. Marcats amb un cartell que s'ha de portar penjat a tota hora, es passaran (ens passarem) dues setmanes tractats com gossos. Però no és metafòric, més aviat em sembla que em quedo curta. Les regles són indiscutibles: durant les dues setmanes de la Bleusaille, els nois Bleus no portaran gomina ni les noies maquillatge, tots els Bleus tindran terminalment prohibit fumar i només podran beure quan se'ls obligui, els Bleus no podran mirar a la cara a cap dels grans, cap cot, mirada baixa, humiltat i respecte pels que ja han passat per això els anys anteriors. Durant aquestes dues setmanes, més et val no cridar l'atenció ni fer res que els sembli irreverent, o pillaràs, i va de debó. Has d'estar disposat a que "els grans" (la majoria més petits que jo) et cridin a la cara, t'insultin i et parlin amb menyspreu, inclús que t'empenyin, que et posin en ridicul davant de la resta de la facultat..i coses pitjors que encara no sé.

Lo sorprenent és que els pobres nenets de 18 anys que arriven a la Facultat estan cagats de por, he vist algunes llàgrimes tímides als seus ulls mentre els escridassaven, però ho fan perquè volen i sobretot per convicció, perquè realment es creuen, i senten, el discurs que se'ls repeteix a tota hora: "si no aguanteu aixo, no aguantareu re a la vida".

Està clar que no és una cosa feta pels erasmus, és tradició belga pura i dura. Nosaltres en podem ser partíceps però mai ens arribaran a fer tantes putades (espero!) perquè en el fons és una cosa molt i molt racial. Quan veuen que fan jocs de paraules en francès per riure's de tu però que tu no els entens (o fas veure que no els entens), es cansen de molestar-te i se'n van a un altre.

Però de totes maneres, l'objectiu de tot això no és pas tan dolent al meu entendre. Un dels objectius de la Bleusaille és mantenir les tradicions dels ancestros belgues perquè no es perdin. És per això que per demà ens hem de saber de memòria l'himne de la Facultat (i si s'ha de saber, s'ha de saber, no vull pensar què passa si te'l fan cantar i no te'l saps). L'altre objectiu és conèixer la gent. Cada cop que un Togé (que vol dir que porta Toga, o sigui, jefazo) et pregunta alguna cosa li has de respondre cridant, per exemple: "Oui, poil togé president de la Fédé Cristophe Hué", que seria una cosa així com "Sí, senyor amb toga president de la Fédé bla bla" Això vol dir que t'has de saber de memòria tots els noms i cognoms, i el càrreg que tenen (president, tresorer, secretari..), de tots els que t'incordien. Però de totes maneres, quan ells et criden també et criden pel nom, que tens al cartell penjat. Així que, un cop passada la Bleusaille, tothom acaba coneixent a tothom, i a més a més pel nom.

També està feta per crear vincles entre els nouvinguts, pretenen que 2 setmanes de patiment, uneixin per empatia a tot el grup, de manera que entre ells es creïn uns lligams de per vida.

A més, un dels objectius importants de la Bleusaille és recollir diners. Sí, és la principal activitat de les Bleus. Ara mateix tinc sobre la taula bolígrafs, llapis, enganxines i xuxes. N'he de vendre totes les que pugui abans de demà a la nit, quan hi ha le "ramassage" (recollida de diners). I així durant les dues setmanes, vendre i vendre i vendre. Però un altre cop repeteixo, l'objectiu final no és poc lloable: Tots els que ens batejem aquest any ho tindrem TOT, absolutament tot, gratis durant tot l'any. I quan dic TOT vull dir que no hauré de pagar mai cap birra al bar de la Cité, barra lliure tot l'any, que les entrades de les festes em costaran a meitat de preu i que s'organitzen viatges per Europa amb tota la beguda inclosa tirats de preu... Les Bleus pringuen dues setmanes però després tenen recompensa tot l'any.

No sé perquè, però hi ha realment molt de secretisme sobre què es fa durant la Bleusaille, ni tan sols un noi espanyol que he conegut avui m'ha volgut explicar gaire. És per això que tinc ganes de fer-ne un reportatge, a veure què s'hi cou.

No ho sé, encara estic a l'espectativa de com anirà tot. Us continuaré explicant.

Com a últim comentari, un pensament que m'ha vingut al cap tot el dia. No podia deixar de pensar: qui sap, si nosaltres féssim una Bleusaille, potser les noves generacions de la ESO no pujarien tan poc respectuoses...

Construint "casa meva " 

Avui començo a escriure un blog, lluny de casa.
Encara no m'imagino quan ni com el faré servir, no puc predir amb quina freqüència hi escriuré, ni tan sols si hi acabarà havent un segon post després d'aquest.
No prometo res.
Acabo d'aterrar a un nou país, al que encara m'he d'adaptar, i el ritme que prendrà la meva vida quotidiana en els propers mesos, encara ara, és una incògnita.
La meva idea és que els que em coneixeu i ara esteu lluny pogueu ser una mica partíceps d'aquesta meva experiència des de la distància.

A l'espectativa...