Ja no fa gràcia. 6ème jour.

La Bleusaille m'ha deixat de fer gràcia.

Això no vol dir que tingui ganes d'abandonar-la, ja porto una setmana patint-la i no vull que sigui per res. Tampoc tinc ganes de donar-los aquesta satisfacció, i per tossuda, jo. A més a més, un dels meus principals objectius és de ser-ne reportera per satisfer la meva curiositat, saber fins a on són capaços d'arribar, i intentar-ho explicar lo més objectivament possible.

La frase a discutir i a sospesar, des del meu punt de vista sempre ha sigut la mateixa: "La fi justifica els mitjans?". I per mi, ahir, la resposta va ser un clar no.

Hi ha certes persones que tenen massa a flor de pell les ànsies de poder i l'abús d'autoritat. Això ho veiem cada dia a les notícies i en casos molt més greus, com són els soldats que, envaïts per un esperit de superioritat, es permeten el luxe de torturar als més febles que se'ls creuen per davant. Aquest mateix sentiment, a escala molt més petita i quotidiana, també el trobem en porters de discoteca o en guàrdies civils, que només per portar uniforme es creuen realment superiors. Bé doncs, això mateix, a la Bleusaille, i amanit amb litres d'alcohol, fa que a vegades, com ahir al meu parer, la gent es passi de la ratlla.

Una cosa és un joc ple de bromes pesades i l'altra és rebaixar a la gent tractant-los vertaderament com animals. Ahir, a la sala ping-pong (o sala de les tortures, com dic jo) vaig veure plorar com nens petits, molta gent. Vaig sentir cridar com mai. Per sort a mi no em van fer gaire res, però només de veure tot el que vaig veure, vaig arribar a l'habitació amb llàgrimes als ulls. Fer aguantar un noi amb el cap submergit en aigua fins que surt vermell em sembla que són coses que ja no s'haurien d'estilar, i que surten de to.

Asseguda en un terra ple de cervesa, aigua i cabells de tots els nois als que rapaven, amb el cap cot estudiant els meus cants, sentint els plors, i alhora els riures dels qui van excessivament ebris, i suportant de tant en tant que em vinguéssin a tocar la moral, pensava que havia deixat de trobar-li cap gràcia a la Bleusaille.

Dues dades frapants perquè us n'acabeu de fer una idea. Primera: fa uns deu anys hi va haver un mort a la Bleusaille. Segona: El Forum d'empreses més important que es fa a la Facultat Polytechnique de Mons és només per gent que ha estat batejada. Es veu que les empreses només volen gent valenta i coratjosa, que sàpiga patir, aguantar i tirar endevant. O potser, com ara em comença a semblar, només volen gent amb poca personalitat, que no sigui capaç de decidir que no té ganes de passar per aquest calvari, que no té ganes que li rebaixin la dignitat, i que està segura que trobarà una colla d'amics a la facultat sense haver de demostrar res a ningú.

De totes maneres, a un Erasmus, jo el continuaria animant a que la fes, com jo, que la penso acabar, perquè crec que és una cosa digne de veure i que realment es fa difícil d'imaginar si no s'ha viscut.