Après-midi "sportif". 4ème jour

Sí, MarcM, ja n'han rapat a un, però anem a pams, que la història és llarga.

De veritat que m'agradaria fer posts més curts, però em veig incapaç, un dia de Bleusaille dóna per molt, i encara em deixo moltes coses per explicar, creieu-me.

Avui a les 15.15h tocava "après-midi sportif" en un descampat. La primera hora ha sigut agònica, almenys per mi, que la forma física no és lo meu. Córrer amunt i avall, abdominals, flexions...tot al més pur estil Vietnam. L'experiència de fer flexions, amb lo que a mi em costen, amb un tio al costat que em cridava: "Baixa més!! més!! MÉEEEEEES!!!!" quasi em fa defallir. Però bé, un cop passat el tràngol, la tarda d'esports no havia fet més que començar:

La Bleusaille m'ha permès fer una cosa molt, molt de pel·lícula, que no crec que gaire gent tingui la oportunitat de fer. En una paraula: fang. Fang partout! Fang fins que no ha quedat cap tros de pell blanca sense embrutir. Ens han portat a una espècie de circuit on havíem de fer tot de coses emmerdant-nos en fang: arrossegar-nos per terra com soldats en plan comando, fer lluites de fang cos a cos en un ring... i tot això, mentre ells ens anaven tirant fang com qui tira boles de neu. Et venia algú i et deia: "Tu, bleuse, tanca els ulls!" I pam, empastissada de fang a la cara... Ja sé que fa fastiguet però després de la primera taca li acabes trobant el gustillo. Hagués sigut el paradís de tots els tranceros ;) (Encara que estigueu posant cara de fàstig devant de l'ordinador... no em digueu que no us fa un punt d'enveja? ;p)

Una de les proves que havies de passar feia molta angoixa, tot i que no ho semblava aparentment. Imagineu-vos un tub d'uns 3m, a modo de túnel, que has de creuar per dins estirat en plan comando, i posat en un pèl de lleugera pendent. Sembla fàcil, pro quan ets dins el túnel rellisques i no arribes mai a la llum. I aquí és on entren els valors de la Bleusaille altre cop: per sortir necessites que algú et doni un cop de mà des de l'altre costat. Ja en saben ja, aquesta gent. Els llaços de companyerisme que es creen amb tota la gent que estem fent la Bleusaille són forts perquè s'han creat en situacions una mica límit, si se'm permet exagerar.

I com que tot té una recompensa, al final ens han sorprès dient-nos que durant 15 min s'intercanviaven els papers, ens han donat les gorres i ells eren els Bleus. 15 minuts per desfogar-se. Després d'uns instants de vacil·lació, allò ha estat un festival. Creieu-me que no costa gaire passar-se a l'altre costat. De totes maneres, tot va una mica a caràters. Jo no sabia què fer, no en sé de fotre bronques. Però tot d'una, se m'ha acudit què havia de fer: He anat a buscar un tio que ahir m'havia estat fent dir que era espanyola i no catalana, l'he fet posar de genolls davant meu i li he preguntat d'on venia jo. Li he fet repetir 5 vegades: "La Catalogne n'est pas l'Espagne!!" i jo li anava dient: "Més fort, més fooooort!!": Divertit, divertit, divertit:)

Canvi d'escenari. Tornada a la resi i "Séance de chants" per aprendre més cants. (Un dia us faré un post només dedicat als cants perquè no tenen desperdici). Al final de cridar-nos i més cridar-nos ens han fet posar a tots asseguts a terra, amb la cara entre les cames, mirant a terra. Prohibit pujar la mirada. Ens hem estat una bona estona així mentre ens fèien cridar : "uuuhhhh" ben fort. Mentrestant se sentien cadenes i passos però no podies saber què estaven fent. De cop ens han fet callar i ens han dit: "Pujeu el cap i mireu què li passa a un Bleu que no se sap els cants!!!". Impresionant: Hi havia un cercle de 20 encaputxats de cap a peus, com botxins, i enmig una guillotina, amb un dels Bleus atrapat, treient-hi el cap i les mans. Quina impressió la imatge! I un dels botxins ha tret la màquina d'afeitar, i l'ha rapat.

La tarda no s'acaba aquí. Les Bleuses (noies) ens en hem hagut d'anar amb les noies grans, a fer una estona de tortura de sexe només femení. Hem entrat a una sala tota fosca, només amb espelmes en plan ritual satànic. Quina por, en serio. Si hi ha una cosa encara molt pitjor que un belga bàrbar cridant-te, és una belga cridant-te (no cal ni que sembli bàrbara). Les noies fem por. No sé si és genètica o què, però ha sigut de llarg la meva pitjor estona, psicol·lògicament parlant, a la Bleusaille.

De totes maneres, no sé si és el síndrome d'Estokholm o què, però començo a veure-li el sentit a cadascuna de les coses que fan. Quan tot això acabi, us faré un post sobre les reflexions que n'he tret, que tenen pinta a ser bastantes.

Quan torni a Barcelona, no us miraré igual.. jo seré una superdona i la resta, nenazas!