Ja se m'acaba...

Doncs sí, tot s'acaba. I es veu que l'erasmus també.

Aquest blog va començar fa 9 mesos, tot explicant les peripècies que vaig viure durant 2 setmanes i mitja de Bleusaille... què lluny que em queda allò! Ha plogut molt des d'aleshores (i sobretot aquí a Bèlgica, on el sol és car de veure) i mirant enrere no em puc queixar de res.

Aquests últims dies són intensos: arreglar tota la paperassa que falta, començar-se a acomiadar dels amics, començar a pensar com m'ho faré per desmontar la meva habitació i fer-ho quebre tot dins d'una maleta... però, alhora que estressants i un punt melancòlics, em permeten sentir com he arribat a integrar-me aquí, per més que no seria l'indret que jo escolliria per viure-hi tota la vida:

Perquè a Mons hi he viscut sola fora de casa els meus pares per primera vegada, hi he après un altre idioma, hi he conegut molta gent del país, hi he acabat una carrera, hi he treballat com a enginyera per primera vegada a la vida... i tantes altres coses.

Si la meva vida a Mons durant nou mesos fos l'argument d'un llibre, hauria de donar les gràcies a molta gent. En primer lloc, i molt més sincerament del que us pogueu pensar, donaria gràcies al meu tutor Thierry Dutoit. És una de les persones més carismàtiques que mai he conegut, i al llarg dels nou mesos, he entès perquè quan vaig arribar tothom em deia "quina sort que tens de fer el projecte amb en Thierry". Intel·ligent com poques persones, emprenedor de mil i un projectes, músic amateur, alegre fins i tot a les 8 del matí, li agraeixo moltíssim l'oportunitat que em va donar sense dubtar de quedar-me treballant al laboratori, sota la seva responsabilitat. Avui m'he acomiadat d'ell, i realment m'ha sabut greu, tot i que estic segura que el tornaré a veure.

La resta d'agraïments anirien pels belgues i erasmus que he conegut. Per tots els belgues que ens han acollit (a mi i a la resta d'estrangers) com si fossim un més d'ells. Per totes les coses que ens han fet conèixer del país, per totes les correccions idiomàtiques fetes amb paciència, fins i tot al principi quan el meu francès no era ni la meitat del que és ara i sobretot, per la seva voluntat de fer-nos sentir integrats. Això quan vas a l'estranger és impagable. I dels erasmus, què dir? Poquets però molt ben avinguts. Les gràcies per una convivència tranquil·la, divertida, sense problemes, fent que les tardes avorrides a Mons, sempre hagin acabat passant ràpid...

En definitiva, fent balanç, si em podia queixar d'alguna cosa, ara me n'he oblidat... els bons records són els que queden, i que així sigui, que de Mons en tinc un bon grapat :)

Fotos del cap de setmana passat, un gran penúltim cap de setmana celebrant la presentació del projecte d'en Fred