Des de que he arribat a Bèlgica, una de les meves preocupacions ha sigut intentar entendre una mica bé d'on vé el problema entre els flamencs i els wallons.
La meva por sempre ha sigut caure en el parany de creure'm qualsevol font d'informació. Està clar que com que visc a la part wallona, si parlo amb la gent només escolto una de les dues versions de la pel·lícula, i això no pot ser bo. Imagineu-vos per un moment que un Erasmus arriba a Espanya i cau en un poble de l'Espanya més profunda i més pepera...quin concepte tindria ell de Catalunya si només conegués una de les versions?? Com que fa esgarrifança només de pensar-hi, de moment he escoltat la versió wallonne amb prudència m'he passat tot aquest temps buscant informacions els més objectives possibles.
I eus aquí un resum de la història de Bèlgica, un país que tot just l'any passat va celebrar el seu 175è aniversari:
Després d'haver passat per les mans dels Espanyols, dels Autríacs i dels Holandesos, els belgues van fer una revolució el 1830 i es van declarar una "monarquia constitucional". Ja de bones a primeres el país va néixer dividit. Si voleu, aquesta divisió lingüística es remonta a quan Juli Cèsar va conquerir la Gàl·lia, el 57 a.C. Bé, doncs, cap al 1830 a Bèlgica, com a tota l'Europa, manaven els bugesos... els que parlaven francès. Els Francophones ho manegaven tot, el francès era la única llengua oficial, la de la Constitució, i el flamenc era considerat una llengua "inferior".
Conseqüentment, cap a 1840 va començar a néixer a Flandes un moviment per l'emancipació sociocultural de la comunitat flamenca, rebelant-se en contra de l'imposició de la llengua francesa (a què us sona aquesta història?) De fet, no va ser fins 1898 que el flamenc va ser considerat també llengua oficial a Bèlgica.
Des de 1914 hi ha un moviment flamenc que vol canviar l'estat Belga, exigint el reconeixement de Flandes, volen la creació d'un estat Flamenc. Això espanta als francòfons, i per aquest mateix motiu, va aparèixer el moviment contrari, el moviment wallon, que vol defensar la llengua i la cultura franceses. Vamos, que com a tot arreu, tothom defensa lo seu. I així amb el pas dels anys, cada cop uns i altres s'anaven tornant més diferents, i més rivals.
Per afegir llenya al foc, tot va canviar a partir de 1958, quan es va declarar obertament en crisi el sector miner, l'única font de riquesa de la part wallona. Llavors, els que 'antanyo' havien sigut burgesos i rics, es van començar a empobrir... Mentre que alhora, els flamencs es van començar a enriquir amb la creació de moltes indústries.
Amb tot aquest embolic, als anys 60 es va decidir començar a dividir el país i que cadascú fes la seva, això sí, amb un sol i únic rei, que tots estimen. I aquí és quan els extrangers, i fins i tot els mateixos belgues, es perden en temes de competències, autoritats... Tenen una estructura de govern complicadíssima:
A partir de 1970, Bèlgica té oficialment:
- 1 Estat central
- 4 Regions lingüístiques (de llengua francesa, flamenca, alemanya i la regió Bruxelles-Capitale)
- 3 Regions econòmiques (Wallonie, Bruxelles i Flandes)
- 3 Comunitats Culturals (francesa, flamenca i germanofona)
I si volgués explicar-ho tot en detall us avorriria. Però perquè us en feu una idea: cada Regió lingüística està dividida en Communes i cada Regió econòmica, en Provinces. Per tant, cada ciutat, per un costat pertany a la comuna
tal i a la província
qual.
Total, que tot plegat és un embolic molt gros però que a la pràctica és molt fàcil:
Si vas a la part flamenca i parles francès, t'arrisques a haver de suportar mirades assassines, algun renec... o, fins i tot, a que t'indiquin el camí contrari al que toca per anar a l'estació (no exagero, s'ha donat el cas).
Si parles francès a Bruxelles, pot passar de tot, territori de ningú i de tothom.
Si parles flamenc a la Wallonia et miren amb cara de "ets separatista, independentista i ens vols mal"...
...i si, al final, parles català sigui on sigui, diuen "ai, mira, quina gràcia, una erasmus!" :)
