Home, sweet home...

Tot just avui m'he començat a recuperar de la visita que vaig rebre la setmana passada. Físicament, el dilluns ja estava recuperada, gràcies a una cura de son que vaig fer durant tot el diumenge. La meva habitació, dilluns mateix també, ja havia tornat al seu aspecte habitual i aparentment tot havia tornat a la normalitat, com si mai una tropa d'invitats s'haguessin presentat a invair-la per sorpresa.

La normalitat, però, només era això: aparent. La recuperació anímica ha demanat una mica més de temps. Poc a poc, l'alegria d'haver-los tingut aquí es va anar tornant nostalgia... em van aconseguir tocar la fibra més sensible.

La visita dels meus amics estimats em va portar a Mons, per uns dies, el meu món de Barcelona. De manera que quan van marxar, no només els he trobat a faltar a ells, sinó tota la vida que jo tenia muntada a caseta, abans de marxar.

He trobat a faltar les llargues sobretaules de café amb El cor de la ciutat. He trobat a faltar barallar-me una mica amb els meus germans. He trobat a faltar arribar a casa i que la mama em preguntés com m'havia anat el dia. He trobat a faltar les xerrades per telèfon amb els amics per decidir què fer el divendres a la nit. He trobat a faltar els panallets i les castanyes que es mengen per Tots Sants. He trobat molt, molt a faltar tothom a qui també li hagués agradat venir a fer-me una visita però que malhauradament no ha pogut.

Providencialment, ahir vaig rebre un paquet sorpresa per correu: Panellets fets de casa!!! Els meus tiets m'han enviat una mostra dels panallets que fem cada any. Que n'estan de bons! Moltes gràcies, família. Aquest tipus de coses, quan ets lluny, fan una il·lusió desmesurada :)

I així, mentre em menjava el primer panellet de pinyons, em va semblar que em començava a curar una mica...

Un petó per tots.

Amb carinyo, des de Bèlgica.

Merci, tia! Boníssims, com sempre.