Els belgues... "ils sont fous"

"Ils sont fous" (estan bojos) és la frase de moda entre la comunitat erasmus, llegeixi's jo i les meves amigues italianes, quan comentem, observem o coneixem alguns dels belgues que corren per aquí.

Una mica d'història...

Abans que res, un petit incís important. Per parlar amb propietat, els que sont fous són els wallons, de la Wallonia. Els altres (els flammands) simplement no els conec, encara. El terme belga, culturament parlant, no existeix. Si Bèlgica és un sol país administratiu és únicament perquè tenen una monarquia que els manté units. Però un cop a dins, la frontera està molt clara. Excepte Brussel·les, on les dues llengües són oficials, la resta de ciutats tenen molt clar a quina part són, o bé són Flammandes o bé Wallones. I el caràcter i la manera de fer de les dues comunitats són completament diferents.

Fa anys, la Wallonia era rica per les seves mines. Immigrants de tot Europa hi arribaven per treballar-hi i així, era una regió pròspera. Ara s'ha girat la truita: les mines ja no serveixen per res, i ara la riquesa es concentra a la part flammande, la més industrial. És per això que aquesta última ara reclama la independència dels wallons, que s'han quedat com una societat més pagesa, més humil, més pobra. I per demanar la independència ho fa a través d'un partit d'ultra-dreta, que ha tornat a pujar una mica el nombre de vots en les últimes eleccions del passat dia 8. Un apunt més: Sabeu que a Bèlgica el vot és un deure i no un dret? És obligatori presentar el vot a les urnes, sí, sí... teòricament, com a mesura per evitar grans pujades de partits ultra-conservadors.

Perquè ens entenguem, el que coneixem a Europa de Bèlgica és la part flammande: Brugges, Gent, Ambers, Liège... Ningú para atenció a la pobra Wallonie, amb ciutats tan maques com el mateix Mons, Tournai o Binche (on hi ha un carnaval declarat patrimoni de la humanitat).

Els amics Wallons

A mi els wallons em cauen bé. Tal com els vaig comparar l'altre dia amb els Hobbits, també els podria comparar amb els ireductibles gals de l'Asterix... així fent vida tranquil·la al poblat, però una mica bastos, a vegades.

I eus aquí algunes de les seves costums que m'han cridat l'atenció fins ara. Els wallons són petoners. M'explico: aquí la gent es saluda amb un petó a la galta (no dos, com nosaltres, ni tres com els italians). I quan dic la gent, inclou nois amb nois, cosa que al principi em va xocar bastant. I quan dic es saluden vull dir sempre, absolutament cada vegada que veus algú. De manera que et passes el dia fent petons. Al passillo de la resi, a cadascú que et trobes, muaks. Cada matí quan arribo al Laboratori, ronda de petons: petó al meu profe, petó al tècnic, petó als que fan la tesi... I quan arriba algú més tard que jo: "toc, toc" a la porta, un bonjour i un petó :)

I als wallons, com a tothom, els agrada divertir-se a la seva manera. Beuen cervesa i canten sempre, sempre, sempre. A qualsevol bar, a qualsevol hora, qualsevol ocasió és bona perquè un de la colla llanci un cant, i tots el segueixin. Canten cançons populars. Ara he entès perquè durant la Bleusaille ens en feien aprendre tantes! Realment, una de les maneres que tenen de divertir-se quan estan en guindaille (que vol dir, "de gresca") és cantar.

I després, sense saber ben bé per què, sovint et trobes gent disfreçada pel carrer que es diverteix a la seva manera. Des de que arribat, ja he vist unes sis o set despedides de solter que, pel que em sembla, són com una segona Bleusaille pel nuvi.


Aquest mateix, ens el vam trobar dissabte. Un senyor Peter Pan que ens demanava que li donessim un euro per poder-li fer un petó, amb tota la colla d'amics al darrera que filmaven l'escena, clar. Davant la sorpresa, la nostra pregunta va ser: "Ets belga, oi?" i ell: "és clar" i nosaltres "Aaah..ara ho entenem, està clar, vous êtes tous fous"