La Bleusaille est dejà finie. Impressions confoses

Ja estic batejada. Punt.

Ahir va ser un dia dur. L'últim deia de la Bleusaille és de jornada completa. Vam quedar a les 7 del matí a la Residència i vam ser batejats cap a les 8 del vespre. Més de 12 hores de tortures, que es van fer llargues. No s'acabava mai. A part de la fatiga psicol·lògica, hi ha una part de fatiga física important.

Bàsicament el matí és suportable. Es repassen els cants que s'han après i es canten amb una espècie de "xaranga", amb tambors i trompetes, i encara fa il·lusió i tot. Després de dinar, es fa un tour a tota la ville de Mons, tots disfreçats, mentre suportes que et vagin fent de tot. La veritat és que no em pensava que es pogués tenir tanta imaginació a l'hora de fer coses de mal gust, però està vist que la realitat supera la ficció. Tots porten coses per menjar o per beure: les coses més fastigoses que us pogueu imaginar (inclós menjar per animals, pastilles de caldo avecrem, i coses que més val no preguntar què són). I has de suportar que et cridin, et facin obrir la boca i... nyam, nyam, bon profit! Fastigós. O bé que t'empastifin el cap amb formatge pudent i la cara amb menjar de gos. Vomitiu. I humiliant.

Així tot brut i amb cara de no-entenc-res, et porten a les escales de la catedral de Mons (preciosa i enorme, per cert) i et fan cantar el Cant de la Facultat amb la mà al cor, devant de tothom que hagi vingut a veure l'espectacle. Realment, la idea de folklore que tenen aquesta gent, no acaba de ser la mateixa que la meva.

I després, sense saber com ni perquè sents una mà que se t'emporta a correcuita, i en menys de 5 minuts ja ens hem quedat sense els nois, només noies: Bleuses i Plumes. I aquí comença el bateig de veritat. La resta que he explicat fins ara, només era per començar. El bateig de veritat és fa uns quants kilòmetres lluny de Mons, suportant un viatge amb autocar horrible per arribar-hi, en una masia abandonada, al més pur estil de ritual satànic.

Sento decebre els possibles lectors del blog però avui, per primer cop en aquest petit diari, s'aplicarà censura. No ho faig ben bé pel jurament que vaig fer de mantenir el secret, però la veritat és que no em veig en cor de deixar escrit gran part de les coses que em van fer o que vaig fer ahir. Potser quan ens retrobem i xerrem, si surt el tema, us en faig 5 cèntims, però ara mateix se'm fa molt difícil trobar paraules per redactar-ho i deixar-ho aquí penjat. He entès perquè hi ha secretisme al voltant del Bateig, i em fa ràbia ser-ne partícep perquè m'havia proposat reportar-vos-ho tot.

Ara les impressions són confoses. Durant tot el dia, suportant-ho tot, m'anava imaginant el post que redactaria, ple de ràbia contra la Bleusaille: volia dir que definitivament NO, la fi no justifica de cap manera aquesta cosa tan salvatge. El que passa és que quan surts de la casa del bateig, només et trobes que somriures i felicitacions i gent que et diu que ho has fet molt bé. I a la nit hi ha sopar de noies i festa. I parles amb gent que fins ara odiaves i t'adones que són simpàtics, que són com tu, i que tot era un gran, gran, gran teatre. I la felicitat d'haver-ho acabat no et treu el somriure de la cara, i se t'oblida tot el que has patit durant el dia.

Diuen que la Bleusaille s'està perdent, que cada cop són menys els que la volen fer. I és que realment, està passat de moda. L'esperit de la Bleusaille, al meu parer, és bastant patriota-ranci-conservador. És una mica com el servei militar. Quan era obligatori feia patir, però a quanta gent li hem sentit dir que era una etapa que t'espavilava i et feia home? Tot i això, ara el servei militar obligatori també es veu com una cosa obsoleta, en una societat més moderna. Com ho serà la Bleusaille d'aquí poc, em sembla.

Bé, s'acaba el meu diari de peripècies. El blog continuarà, per això! Ara em toca posar ordre a la meva vida i fer tot el que no he pogut fer durant aquestes dues setmanes i mitja, començant per descansar.

Fins a la pròxima.