Amunt, que fa pujada!

No és un montatge, no. Les de les fotos som jo i la Claudia, fent escalada per primer cop a la vida. (He robat el collage del blog de la Claudia)

Quan em van proposar d'anar-hi no ho veia gaire clar i vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però al final m'hi vaig repensar: què carai, que he fet la Bleusaille! Ara estic preparada per aguantar el que sigui ;)

Tenint en compte el meu currículum de persona tirant a poruga, que encara no ha pujat mai al Dragon Khan, considero la meva experiència en el camp de l'escalada com un gran avanç.
No sé la resta de la gent, però jo estic convençuda que vaig alliberar tonelades d'adrenalina. És tot plegat molt psicol·lògic. Al principi em podia més la tensió d'estar a 15 metres d'alçada penjada amb una corda que no pas el cansament de braços. Si tenim en compte que tinc un lleuger vertígen, em va costar tot un esforç mirar avall perquè em fessin una foto els que estaven a terra. Per no parlar del moment en què arribes a dalt de tot i t'has de deixar anar, confiant que el company que tens a sota tibarà prou la corda i que t'aguantaràs.

Afortunadament, al cap de fer tres vies, la por va desaparèixer i va començar a ser divertit deixar-se anar amb la corda avall... Llàstima que quan se'n va la por, et comences a adonar que tens els braços i les cames destruïts. I poc a poc, el que t'impedeix de pujar no és la por sinó el cansament.

L'endemà em feien mal músculs del cos que abans no sabia ni que existien, però va valer la pena! i és que tanta cervesa belga... s'ha d'anar a cremar d'alguna manera ;)