Igualtat en els negocis

El 13 de febrer s'organitza l'anual Soirée Erasmus al bar de la Polytech. Nosaltres ens haurem d'ocupar d'apagar la set de cervesa de tota la tropa de belgues de la residència i, a més a més, també hi seran convidats els erasmus de les altres facultats de Mons. Feinada, sí, sí. Per començar-ho a organitzar tot necessitem un mínim de capital, que el traurem, a poder ser, dels establiments que ens vulguin esponsoritzar. El negoci ve a ser que els locals que hi volen participar ens paguen (res, un preu mòdic de 30€) i, a canvi, nosaltres posarem el seu logo a la publicitat i als cartell que preparem per la Soirée.

El mètode ha estat el següent: Vam preparar una carta on s'explicava tot ben explicat adreçada al jefe del local, es van repartir les cartes pels negocis de Mons, se'ls ha deixat una setmana perquè hi pensessin o perquè els treballadors n'informessin al patró si ell no estava al local quan s'hi va passar i aquests dies recollim diners de tots els que hagin accedit a col·laborar-hi. Feina, sí.

I qui és la única erasmus que no té examens? Una servidora. I qui és, doncs, la que ha fet la peregrinació per Mons tota sola pidolant diners? Una servidora.

Bé, doncs, no és una feina per fer una noia sola, per més que em faci ràbia i impotència reconèixer-ho. Per sort o per desgràcia, amb més de la meitat de gent amb la que he hagut de negociar han sigut els que regenten els nombrosos Kebabs de Mons, negoci crucial perquè ens faci d'esponsor. I em sap greu afirmar que no tenen cap tipus de respecte per fer "negocis" amb una dona. Se m'han torejat com els ha donat la gana. Hi ha kebabs on ja hi he passat cinc vegades perquè m'asseguren que volen participar-hi però un dia no hi ha el jefe, l'altre dia han oblidat no-se-què... fins que m'han acabat dient que tot eren només excuses perquè els anés a fer visites. Que s'en foten de mi, vaja.

I el que no són kebabs, són bars. Aquí l'amo no acostuma a ser el problema, sinó el típic borratxo que està a la barra des de ves a saber quina hora i que es permet el luxe de fer tot tipus de comentari, sigui sobre el meu accent, sigui sobre on visc, sigui el que sigui...

Al principi intentava ser simpàtica amb tothom, tot fos entre altres coses per trobar esponsors, però ha arribat un punt on ja estic tipa que em prenguin el pèl, fins que avui he marxat d'un kebab sense ni tan sols dir adéu perquè ja no estava disposada a aguantar més impertinències.

I no sabeu la ràbia que em fa pensar que realment és una feina que no hauria d'haver fet jo, o almenys jo sola, perquè encara hi ha gent, homes, que tracten les dones només com un florero (o coses pitjors, vaja).

Paris...

He anat a passar el cap de setmana a París, a casa l'Ingrid, que ara s'ens ha instal·lat allà.

Tercera vegada que visito la ciutat, tercera vegada que m'enamora. París és una senyora capital, amb un no-sé-què que la fa especial.

Moltes gràcies, Íngrid, per l'acollida i pels dos dies de turisme per avingudes, carrers i carrerons per la ciutat de la torre Eiffel, el Moulin Rouge, Montmarte, Notre-Dame i un llarg etc

París

Soirée chez Ingrid, amb alguns dels seus amics de l'erasmus

Ingrid i jo... a París

Què gran que és París...

Per acabar, gent que aprofita el que queda del Ciril per practicar un nou esport, devant de Trocadero... Monopatí, vela i a córrer! Suposo que es podria dir alguna cosa així com Wind-skating :)

nino nano

Us vaig a explicar una història tonta, però d'aquelles que a tothom li fa gràcia que li passin.

Resulta que al setembre, al arribar a Mons, em vaig obrir un compte al Fortis Banc belga. Una setmana després van arribar a la residència els dos murcians que estaven aquí el quadrimestre passat, el Vicente i el Gregorio. Ells no parlaven gens de francès i em van demanar si els podia ajudar a fer vàries gestions, entre les quals anar-se a obrir un compte també a chez Fortis; cosa que vaig fer de bon grat, i sense que fos cap molèstia, només faltaria.

I doncs, he estat recompensada per aquesta meva altruista i desinteressada bona acció. Sense ser-ne pràcticament conscient vaig entrar a formar part d'un sorteig pel fet d'haver portat nous clients al banc. L'objecte a sortejar? un iPOD nano d'1GB. La bona notícia? Que em va tocar!

M'ho van dir abans de Nadal però fins avui no l'he pogut anar a buscar. El cas és que per recollir-lo ha sigut en un acte "oficial" al despatx del director de la sucursal, amb un parell de copes de xampany. Quasibé em costava aguantar el riure durant els seus quasibé cinc minuts de discurs sobre el profund agraïment que em tenia el banc pels meus mèrits d'haver aportat nous clients i haver col·laborat a engrandir i enfortir el gran grup Fortis. Mentre anava parlant jo no podia fer més que anar fent cops d'ull a l'iPOD que veia sobre la seva taula, tot posant cara sèria, vist que ell estava tan solemne. Semblava que m'estés donant un premi per un treball merescut i no pas per haver guanyat un sorteig!

Després del discurs, finalment ha pronunciat les esperades paraules: "... i per tot això, li faig a vostè entrega d'aquest present." Sí, ja tinc un iPOD nano!! és tan petitet, tan poca cosa que encara el perdré!

I, ja que hi érem, un cop el pobre monsieur le directeur del Banc ha acabat el discurset, ha canviat de rol completament i hem estat xerrant una estona sobre Mons, Barcelona, el temps, els belgues, les cerveses belgues... bé, sí, la típica conversa a les 3 de la tarda amb un director de Banc amb una copa de xampany.

Crisi literària

Hola a tots. Després d'un llarg temps d'inactivitat reprenc el blog. El que acabo d'anomenar "temps d'inactivitat" vol dir en realitat unes vacances com Déu mana, a casa, en família, amb tots els que m'estimo i amb el plaer afegit de no tenir res a fer, on res vol dir cap examen a preparar, cap obligació acadèmica. Amb el segon plaer afegit, a més a més, de saber que l'últim examen que vaig fer abans de començar les vacances ha anat bé i que, sí, ja sóc oficialment Llicenciada en Matemàtiques.

Fa dies que hi penso, en això d'actualitzar el blog. Des de que vaig arribar a Bèlgica, ja fa 5 dies, que em dic a mi mateixa que he d'escriure alguna cosa, ni que sigui per donar senyals de vida i distreure a tots aquells que em llegeixen per matar l'aburriment en hores de feina ;-) Però, no sé exactament el perquè, m'ha costat molt posar-me a redactar.

I no serà per falta de temps, al contrari, em sobren hores per tots costats. Aquí tothom, absolutament tothom que conec, està d'exàmens, així que no hi ha guindailles, el bar està tancat, i l'ambient en calma, potser massa en calma.
I tampoc serà per falta de temes de què parlar. Havia pensat fer un post explicant com passen els examens aquí i les diferències amb el sistema UPCero. També podria parlar de com em dedico a cuinar dinars, en particular truites de patates, per 8 persones perquè com que estan ocupats estudiant io sonno la mamma de tutti.

També podria explicar com n'és de divertit veure els mateixos belgues que veia el quadrimestre passat amb les pennes i les cadenes, vestits ara amb traje i seriosos (sí, a la Polytech de Mons has de vestir de traje per anar-te a examinar).

O parlar-vos de com n'està de plena aquests dies la residència de mames belgues que venen de visita amb tuppers de menjar preparat pels seus pobres fillets (a vegades fillets de 28 anys) que estan d'exàmens i no tenen temps de cuinar...pobres! (qui els ha vist fent affonds sense parar al bar i qui els veu ara...).

Fins i tot us podria fer un post sobre el theremin, instrument que m'he dedicat a tocar aquesta tarda. El meu company de laboratori en té un a casa i li vaig demanar que me'l portés per provar. Music from the air! Increïble i molt difícil de tocar. Dues antenes situades estratègicament fan que el músic, movent la mà a l'aire, sense cap referència, pugui controlar tant el to com el volum... Algun dia us deixaré veure el video que m'han fet tocant-lo, demà plourà a Bèlgica, segur ;)

Bé, tenint en compte que intentava dir que no tenia ganes d'escriure trobo que m'he explaiat prou. Suposo que aquesta també era la idea, recomençar el rodatje i la rutina belga... i amb ella, el blog ;)

Fins aviat, doncs!