Igualtat en els negocis

El 13 de febrer s'organitza l'anual Soirée Erasmus al bar de la Polytech. Nosaltres ens haurem d'ocupar d'apagar la set de cervesa de tota la tropa de belgues de la residència i, a més a més, també hi seran convidats els erasmus de les altres facultats de Mons. Feinada, sí, sí. Per començar-ho a organitzar tot necessitem un mínim de capital, que el traurem, a poder ser, dels establiments que ens vulguin esponsoritzar. El negoci ve a ser que els locals que hi volen participar ens paguen (res, un preu mòdic de 30€) i, a canvi, nosaltres posarem el seu logo a la publicitat i als cartell que preparem per la Soirée.

El mètode ha estat el següent: Vam preparar una carta on s'explicava tot ben explicat adreçada al jefe del local, es van repartir les cartes pels negocis de Mons, se'ls ha deixat una setmana perquè hi pensessin o perquè els treballadors n'informessin al patró si ell no estava al local quan s'hi va passar i aquests dies recollim diners de tots els que hagin accedit a col·laborar-hi. Feina, sí.

I qui és la única erasmus que no té examens? Una servidora. I qui és, doncs, la que ha fet la peregrinació per Mons tota sola pidolant diners? Una servidora.

Bé, doncs, no és una feina per fer una noia sola, per més que em faci ràbia i impotència reconèixer-ho. Per sort o per desgràcia, amb més de la meitat de gent amb la que he hagut de negociar han sigut els que regenten els nombrosos Kebabs de Mons, negoci crucial perquè ens faci d'esponsor. I em sap greu afirmar que no tenen cap tipus de respecte per fer "negocis" amb una dona. Se m'han torejat com els ha donat la gana. Hi ha kebabs on ja hi he passat cinc vegades perquè m'asseguren que volen participar-hi però un dia no hi ha el jefe, l'altre dia han oblidat no-se-què... fins que m'han acabat dient que tot eren només excuses perquè els anés a fer visites. Que s'en foten de mi, vaja.

I el que no són kebabs, són bars. Aquí l'amo no acostuma a ser el problema, sinó el típic borratxo que està a la barra des de ves a saber quina hora i que es permet el luxe de fer tot tipus de comentari, sigui sobre el meu accent, sigui sobre on visc, sigui el que sigui...

Al principi intentava ser simpàtica amb tothom, tot fos entre altres coses per trobar esponsors, però ha arribat un punt on ja estic tipa que em prenguin el pèl, fins que avui he marxat d'un kebab sense ni tan sols dir adéu perquè ja no estava disposada a aguantar més impertinències.

I no sabeu la ràbia que em fa pensar que realment és una feina que no hauria d'haver fet jo, o almenys jo sola, perquè encara hi ha gent, homes, que tracten les dones només com un florero (o coses pitjors, vaja).