El meu blog :)

Ja se m'acaba...

2007-06-21T17:57:00.001+01:00

Doncs sí, tot s'acaba. I es veu que l'erasmus també.

Aquest blog va començar fa 9 mesos, tot explicant les peripècies que vaig viure durant 2 setmanes i mitja de Bleusaille... què lluny que em queda allò! Ha plogut molt des d'aleshores (i sobretot aquí a Bèlgica, on el sol és car de veure) i mirant enrere no em puc queixar de res.

Aquests últims dies són intensos: arreglar tota la paperassa que falta, començar-se a acomiadar dels amics, començar a pensar com m'ho faré per desmontar la meva habitació i fer-ho quebre tot dins d'una maleta... però, alhora que estressants i un punt melancòlics, em permeten sentir com he arribat a integrar-me aquí, per més que no seria l'indret que jo escolliria per viure-hi tota la vida:

Perquè a Mons hi he viscut sola fora de casa els meus pares per primera vegada, hi he après un altre idioma, hi he conegut molta gent del país, hi he acabat una carrera, hi he treballat com a enginyera per primera vegada a la vida... i tantes altres coses.

Si la meva vida a Mons durant nou mesos fos l'argument d'un llibre, hauria de donar les gràcies a molta gent. En primer lloc, i molt més sincerament del que us pogueu pensar, donaria gràcies al meu tutor Thierry Dutoit. És una de les persones més carismàtiques que mai he conegut, i al llarg dels nou mesos, he entès perquè quan vaig arribar tothom em deia "quina sort que tens de fer el projecte amb en Thierry". Intel·ligent com poques persones, emprenedor de mil i un projectes, músic amateur, alegre fins i tot a les 8 del matí, li agraeixo moltíssim l'oportunitat que em va donar sense dubtar de quedar-me treballant al laboratori, sota la seva responsabilitat. Avui m'he acomiadat d'ell, i realment m'ha sabut greu, tot i que estic segura que el tornaré a veure.

La resta d'agraïments anirien pels belgues i erasmus que he conegut. Per tots els belgues que ens han acollit (a mi i a la resta d'estrangers) com si fossim un més d'ells. Per totes les coses que ens han fet conèixer del país, per totes les correccions idiomàtiques fetes amb paciència, fins i tot al principi quan el meu francès no era ni la meitat del que és ara i sobretot, per la seva voluntat de fer-nos sentir integrats. Això quan vas a l'estranger és impagable. I dels erasmus, què dir? Poquets però molt ben avinguts. Les gràcies per una convivència tranquil·la, divertida, sense problemes, fent que les tardes avorrides a Mons, sempre hagin acabat passant ràpid...

En definitiva, fent balanç, si em podia queixar d'alguna cosa, ara me n'he oblidat... els bons records són els que queden, i que així sigui, que de Mons en tinc un bon grapat :)

Fotos del cap de setmana passat, un gran penúltim cap de setmana celebrant la presentació del projecte d'en Fred

C'est le Doudou!

2007-06-04T10:52:00.000+01:00

És el Doudou a Mons!

Perquè us en feu una idea els que no heu estat mai aquí, vindria a ser una festa "a l'estil" festa major a casa nostra. 5 dies de paradetes de menjar i beguda per tot el carrer, concerts, ambient fins altes hores de la matinada, molta, molta gent de totes les edats i de tot arreu de la Wallonie i la France.

I el que em fa més gràcia de tot és que la temàtica principal del Doudou és el combat entre St Jordi i el Drac, que té lloc diumenge al matí a la Grand Place. Combat que vaig haver de seguir per les pantalles gegants perquè entre la massa de gent i la meva altura, veure-ho en directe va ser completament impossible.

L'horari d'aquest cap de setmana ha sigut intensiu: l'aperitiu de divendres es va encadenar amb el sopar i amb el sortir fins que es va fer de dia, poques hores de son i tot un dissabte de barbacoa a casa una amiga belga, que es va encadenar amb la sortida de la nit fins que es va tornar a fer de dia, dues hores de son per ser aviat diumenge a la Grand Place i veure el combat, que va anar seguit de tota una jornada a l'aire lliure, un banquet a la facultat i més festa fins al vespre... aquesta nit ja no hem arribat a veure sortir el sol, les forces s'han acabat abans. Per sort, el dilluns de Doudou és festiu a Mons, cosa que m'ha permès no anar a treballar i recarregar les piles.

Et pour ceux qui sont déjà partis de Mons, notamment mes amies italiennes, franchement c'est dommage que vous avez raté ça!! Ça été davantage la fête la plus chouette que j'ai vécu ici à Mons! et vous n'arrivez pas à imaginer comment la tranquile ville de Mons a changé ces jours-ci... c'est incroyable!L'année prochaine on revient, toutes ensemble ;) Et en spécial pour Ari, qui adore faire des dizaines de photos, voici quelques collages:

Barbacue chez Olivia

Mons: la nuit, le jour...

Causa - efecte(s)

2007-05-26T13:14:00.000+01:00

Que no vivim sols al món, és indiscutible. Per tant, que pràcticament tots els actes que fem, provoquen efectes sobre els altres, també és força indiscutible quan ens parem a pensar-hi.

Aquest fenòmen de causa-efecte es pot donar a molts nivells i amb diferents graus d'intensitat. Així doncs, si un conductor inconscient i despistat atropella un vianant, aquest seria un cas extrem i clar de causa-efecte(s). I efectes va en plurar perquè l'efecte clar i evident, que és l'atropellament, desencadenarà molts altres efectes, que alhora en desencadenaran d'altres, i així anar fent.

Però el món està ple de causes-efectes. Per exemple, quantes vegades hem somrigut simplement perquè la persona amb qui ens hem creuat ens ha saludat amb un somriure? I potser aquesta ho ha fet simplement perquè abans s'havia creuat amb algú altre que també li havia contagiat el somriure...

Som un sistema físic i tot això de les causes i efectes vindria a ser el famós efecte papallona de la teoria del caos.

De la mateixa manera, un dia els treballadors d'una companyia aèrea, com ara Scandinavian Airlines, es van adonar que estaven malpagats i volien cobrar més. Vés a saber perquè estaven malpagats, potser només era que el director de la companyia estava de mal humor perquè la seva dona l'havia deixat... mai se sap qui comença la cadena de causes i efectes.
I aleshores els treballadors van decidir exercir el seu dret de vaga. Van començar a negociar el 23 de maig però ves a saber per quina causa, l'efecte va ser que no es van posar d'acord amb els jefes. Aleshores els treballadors van tirar endavant la vaga i continuar-la fins el dia 25 de maig. Per dur a terme la vaga, anul·laven vols però, com que no els podien anul·lar tots, en van cancel·lar només uns quants. Ves a saber quina causa va fer que un dels cancel·lats fos un vol Brusseles - Stockholm.

I heus ací com la causa vaga de treballadors té uns quants efectes, com a mínim un per cada passatger que es va quedar a terra sense vol. En el meu cas, per exemple, em vaig quedar sense poder anar a retrobar 6 dels meus amics a Suècia. I com la meva, cada passatger deu tenir la seva història... que alhora provoca efectes... que són causes d'altres efectes...

i així anar fent...

Entrevista a Jean-Michel Javaux

2007-05-12T19:43:00.000+01:00

Aquests belgues, mai deixaran de sorprendre'm. Estava just ara llegint una entrevista a Jean-Michel Javaux, el líder del partit Ecolo de Bèlgica, els partit verd, vaja.
Però bé, aquesta no és la qüestió. Pels que sapigueu francès i en tingueu ganes us la podeu llegir sencera a aquest enllaç, tot i que ara us faig un resum de les parts que m'han cridat més l'atenció.

De bones a primeres, el subtítol de l'entrevista ja és el següent:

"M'enrecordo especialment de córrer despullat per la Grand Place amb una bandera belga cantant la Brabançonne"

i és que sí, això ja és una cosa força habitual al bar de la Polytech, el tema emborratxar-se, despullar-se i córrer passadís amunt i avall només amb la penne és una cosa que passa força sovint aquí... el que hi ha és que mai se m'havia acudit que, efectivament, aquesta gent seran enginyers o polítics de profit... i quan els facin entrevistes ho recordaran amb orgull!

Altres frases divertides de l'entrevista serien:

Pregunta:..i llavors us agradava fer "guindailles" (festes) ?
Resposta: I tant! El folklore és la manera més fàcil de conèixer la gent. Vaig fer el Bateig i a tercer curs vaig ser dels comités (que vol dir togés...). Va ser fascinant!...

(...)

Pregunta: Teniu un bon record del dia del Baptême (el bateig, el final de la Bleusaille) ?
Resposta: En tinc un record extraordinari (...) comprenc que certs estudiants no ho viuen bé. Per exemple, trobar-se en pilotes devant de tot un auditori no és fàcil per tothom (...)

I així anar fent.

Ara que escric això aprofito per deixar-vos el link a dos videos del youtube que no tenen preu.

http://youtube.com/watch?v=xlnL4BJIFC8
http://youtube.com/watch?v=vqDgCRs9dEM&mode=related&search=

Es tracta de Michel Daerden, "nada menos que" el ministre de finances del Govern Walló. El primer enllaç és una petita entrevista que li van fer quan es van conèixer els resultats de les eleccions del 2006, que el seu partit va guanyar. Al video s'hi pot veure un monsieur Dardaen completament ebri que no entèn res del que la presentadora li pregunta.

El segon video és d'una setmana més tard, quan en una tertulia televisada li van treure el tema...

- "No creu, monsieur Dardaen, que havia begut una mica més del compte?"
- "Bahh... escolti... no pas més que d'habitude"

I és que si poseu Dardaen al youtube hi trobareu fins i tot un remix amb les seves frases de borratxo més estelars

... i com se l'estimen els wallons al seu ministre de Finances, és el polític que cau més bé del país!

Et, voici la Belgique! Petit Pays de Barbars...

Temps lliure

2007-04-26T17:03:00.000+01:00

Quant temps que feia que no en tenia... i com, ara, m'adono que el trobava a faltar!

Si em poso a mirar enrere porto gairebé tres mesos sense parar. Tot va començar després d'un gener tranquil on tothom estava d'examens i jo em dedicava a cultivar-me llegint llibres i estudiant francès.
El febrer va arribar més revolucionat que mai, amb tota una sèrie de visites seguides que van fer que les seves quatre setmanes passessin volant a un ritme frenètic.
Després va venir març i va tocar posar-se a escriure projecte. No vol dir que em passés 24h/24 treballant, però sí que és veritat que "psicol·lògicament" parlant no tenia temps lliure... cada tarda a casa, era una agonia, una tarda sencera passada intentant agafar inspiració per redactar i comptant els dies que faltaven per l'entrega.
A principis d'abril el més gros va estar fet, projecte entregat! Aleshores van venir unes vacances de setmana santa repartides entre fent turisme per Bèlgica amb la meva germana Maria, tornar a Barcelona sense parar quieta per poder veure'm amb tothom i preparar la presentació oral del projecte. I finalment, el dia 19, dijous passat, 7 anys de carrera universitària es van acabar.

Avui fa una setmana que sóc enginyera (que solemne que sona) i només 4 dies que treballo al laboratori (fent exactament el mateix que feia quan em dedicava al meu projecte final de carrera, no més). I aquests 4 dies m'he adonat de tot el temps lliure que feia temps que no tenia!

Quan passo la porta del laboratori, cap a les 5 de la tarda, ja no tinc res més a fer fins l'endemà al matí. Ara puc anar a casa i llegir, o aprofitar per anar a fer les compres amb més calma i no amb un coet al cul, o anar a la Grand Place a prendre el sol a una terrassa ara que fa bon temps, o anar a mirar aparadors... els caps de setmana, me'ls puc passar a la platja (com farem aquest pròxim), o decidir que dormiré 12 hores sabent que no tinc cap pressa a despertar-me...

Veieu, així també puc dedicar-me al blog (quant de temps feia que no feia un post en condicions?) i donar-vos la tabarra una estona, com feia al principi...

Weekend à la campagne

2007-04-23T22:04:00.000+01:00

Què millor que celebrar el títol d'enginyera amb un cap de setmana en plena natura?

Per casualitat, hem (Sandra i Nico convidats, inclosos) tingut la sort de poder anar a passar un parell de dies a una casa rural de gratis. La casa és dels pares d'un amic belga i li deixaven pel cap de setmana...i ens hi va convidar. Relment, estic contentíssima que la Sandra i en Nico hagin pogut viure això perquè no és una cosa accessible a gaires turistes a Bèlgica!

Només arribar allà tots ens vam quedar bocabadats, una casa en mig del camp, tranquil·la, un paisatge extraordinari, un llac particular per pescar-hi i fer-hi petits passejos en barca... un balneari caigut del cel com per atzar :)

Ingredients: 4 belgues, 3 erasmus i la Sandra i en Nico, com a convidats estrella + barbacoa (fallida) + intents de pescar al llac (fallits) + tirs amb escopeta de balins + bon menjar + molt de sol i molt bon dia = cap de setmana de somni.

Passejades romàntiques en barca
(quina por a caure a l'aigua:p)

Petita mostra d'un gran cap de setmana

Ja sóc enginyera!

2007-04-20T14:18:00.000+01:00

Bé doncs, un petit post per deixar constància que des d'ahir, 19 d'abril, Anna Auria és enginyera!

La presentació va anar molt bé, molt més solemne del que em pensava... Hi havia molta gent, tots els del meu departament de laboratori i altres departaments de la facultat també. Vaig fer-la en el temps previst i tal i com havia assajat. Les ronda de preguntes va ser bastant complicada i n'hi va haver un parell que no vaig saber pas contestar...però bé, ara ja està fet!

Em van posar un fantàstic 91,5/100 :)

Avui m'he pres vacances i dilluns... a treballar!

Dedicat als telecos

2007-04-10T13:31:00.000+01:00

Avui m'he estat passejant pel Campus Nord. Hi he hagut d'anar per portar al mític Cpet el meu Projecte Final de Carrera perquè me l'imprimeixin segons els estàndards UPCeros.

És estrany de veure que allà on hi has passat tants bons moments, ara no hi queda pràcticament res amb què identificar-s'hi. Les cares de la gent del Poli m'eren completament desconegudes, tot i que hi podia reconèixer colles com la nostra, dinant: uns quants amb tupper, amagant-se dels cambrers, altres entrepans de la FIB i alguns, pocs, els més agosarats, un plat combinat de la cuina del Poli.

Casualitats de la vida, avui justament venien la Distorsió. En un rampell de nostàlgia he decidit acostar-me a la paradeta del bellmig de la plaça del mig i comprar-me-la, "a veure què fan de bo, encara"...

- "És la revista de l'escola de Telecos"- m'ha dit tot amable un nenet jovenet que la venia quan m'he acostat a la parada

- "Ho sé, ho sé" - he pensat -"la llegia abans que tu sabessis que existia, petit mocós"

I com són les coses, resulta que avui era "Edició especial 35 anys de Distorsió"! De manera que m'han obsequiat amb Bocamolls dels anys 90, sempre amb en Cubarsí com a profe estrella. També hi ha una recull d'entrevistes, i un top bottom 100 dels top 35, amb les 10x10 formes de tallar amb un teleco (nosaltres sempre tan orgullosos de haver fet els estudis que hem fet...)
I un recull especial de "Las estrañas aventuras del hombre efervescente"... i d'en Iceman!

El nivell continua sent el mateix:

Alguns motius "para cortar con un teleco":

Ya no es como al principio, al principio sólo te importaba "IO"
Antes me divertías... hasta que me di cuenta que hablabas en serio
No me importa lo que hagan los profes en tu carrera, ¡por ahí no!

També serveix per llegir Bocamolls de la Sayrol que l'any 2005, després de veure un full de propaganda d'una acadèmia, va dir coses com "jo us ho faig tot gratis"... i ara és la dire ;) O declaracions d'en Sardà a l'entrevista on, quan li pregunten el perquè del rifi-rafe pemanent amb Distorsió, els titlla de "precursors de la COPE"..jeje.. sempre amb el seu humor àcid aquest Sardà!

Total, que aquesta Distorsió m'ha proporcionat (i em proporcionarà encara) bones estones d'entreteniment... 35 anyets, tenen xixa!

Malhauradament, llegir-la al sofà de casa no té la mateixa màgia, ni fa la mateixa gràcia, que fer-ho tots junts a les taules del Poli amb un bon solet primaveral...

Dues germanes

2007-04-06T11:04:00.000+01:00

Et voilà! Per fi a casa després d'un segon trimestre a Bèlgica.

Però abans de la rentrée, uns fantàstics dies amb la petite soeur Maria, que ha agafat per primer cop a la vida un avió per venir-me a veure!

Visites a Mons, bons menjars: musclos, frittes i xocolata, típic belga. Un dia flamenc a Bruges i Bruxelles i un dia Walló a Namur, la capital, i Dinant. Un dia ciutats, un dia muntanya i bons paisatges. En resum, tres dies més que complets.

Dia1: Bruges/Bruxelles... Xocolata i moules ;)

Dia 2: Ben acompanyades per Namur i Dinant

Les Auris per Bèlgica

Per Fi!!

2007-04-02T12:25:00.000+01:00

Què serà això que ensenyo tan orgullosa?? Doncs sí, la primera versió impresa del meu TFE (Travail de Fin d'Études) o PFC (Projecte Final de Carrera) !!!

Aquest migdia l'aniré a entregar a Secretaria i al meu Departament i després... cap a l'aeroport a buscar la meva germana que avui arriba per fer-me una visita.

Ja queda un pas menys per ser Enginyera del tot, just una petita presentació el 19 d'abril.

Quelle belle journée!!!

Dates importants

2007-03-22T18:05:00.000+01:00

2 abril: Entrego el projecte

2-5 abril: Turisme per Bèlgica amb la Maria, la sister, que em vé a fer una visita

5 abril: Vol cap a casa

19 abril: Presento el projecte (-> seré enginyera!)

23 abril (St Jordi): Començo a treballar al Laboratori (com feia fins ara, però cobrant)

***********************************************

Doncs sí, donat que dijous que vé ja signo contracte aprofito per fer-ho "oficial" al blog: Em quedo treballant a Bèlgica, al mateix laboratori TCTS on estava fent el projecte, però ara ho faré cobrant!

Teniu auberge en Belgique fins a final de curs :)

Comencen les campanyes

2007-03-18T21:26:00.000+01:00

WARNING: GENTS APRENSIVES ABSTENIU-VOS DE LLEGIR AQUEST POST

Bé doncs, una vegada més els irreductibles bàrbars polytechs m'han tornat a superar amb el seu folklore.

Avui comencen les campanyes. Campanyes de què? Doncs, electorals. Cal escollir nous "togés" (els 8 jefes que porten Toga) i els nous comités de les 4 regionals i dels diferents Cercles (el d'Esports, Cultural, la Radio...).

Avui els candidats, a partir de les 8 del vespre, podien començar a penjar cartells per tota la residència fent publicitat de la seva candidatura i de les activitats que proposa. Fins aquí, normal.

El que passa és que tothom vol un bon lloc per posar-hi els cartells, així que els llocs s'han de disputar i aquí vé el procediment. A les 8 en punt tots els candidats es reuneixen al bar. Allà a cadascú li esperen un cert nombre de "coctails" a affoner (beure fins al fons) i quan els han begut tots, ja poden anar a penjar cartells. Per tant, el més ràpid a acabar-s'ho tot, és el primer que pot penjar el seu cartell, i per tant, el que aconsegueix el millor lloc.

I deveu pensar... que borratxos aquesta gent, sempre affonant cervesa! Doncs no! Us faig una llista aproximada del que havien de beure:

cocktail nº1: vodka + puré d'advocat + un ou cru (d'un color taronja d'allò més animat)
cocktail nº2: pastanagues + tonyina + vinagre + suc de peix + crema de llet (mmm...nyam!)
cocktail nº3: cafè + nata + pepinillos en conserva + trossos de kit-kat + una guindilla

Hi havia 2 cocktails més que he estat incapaç de demanar què portaven, i a part d'això, entre cocktail i cocktail, cerveses belgues, per no perdre la costum...

QUIN FÀSTIG! PERÒ QUIN FÀSTIG!

Imagineu-vos (no, és que no podeu) la pudor que feia el bar abans de començar-ho a beure. Doncs un cop imaginat això, intenteu imaginar la pudor que fa quan, al cap de 5 minuts, estan ja tots els candidats, absolutament tots, vomitant... I un cop imaginat tot això, si encara en teniu ganes, us podeu imaginar quina espècie de quadre de Picasso queda al terra del bar, amb tant de vòmit consistent i de tots els colors imaginables... mmm... aquesta nit passo de sopar, m'ha marxat la gana.

I vinga, en qüestió de 10 minuts, s'ho han begut/vomitat tot... i apa, a penjar cartells, tu! Molt macos, per cert, tots pintats a mà i molt ben fets. Ara tenim la residència que sembla ben bé un museu. Demà ja faré fotos, però avui estava massa xocada per anar a buscar la càmera.

Amb raó els "Togés" ho posen al curriculum! Com a mínim és una demostració de courage (si és que se'n pot dir així...)

I ara què toca? Doncs 4 setmanes PLENES d'activitats. Hi ha un gran horari penjat al hall amb les coses a fer a l'hora d'esmorzar, a la tarda, a l'hora de l'apéro i durant la soirée. Cada candidat intenta guanyar vots montant activitats més divertides que els altres. Hi haurà de tot: una piscina dins el bar, una festa de l'espuma, un futbolí humà... cada dia, durant quatre setmanes, la residència serà una festa!

(i jo amb un projecte per escriure... )

Flamand / Wallon

2007-03-09T09:36:00.000+01:00

Flamand

Wallon

Caricatures del diari francòfon "Le Soir"

A quina part visc jo?

Nova vida

2007-03-08T21:42:00.000+01:00

Com ja tenia marcat al calendari des de ja fa un temps, el 4 de març era el dia del meu canvi de vida, el meu cap d'any particular, el dia de començar a dur a terme tot un seguit de bons propòsits (bonnes résolutions, com diuen en francès).

I per què el 4 de març? Bé, per dos motius. El primer, el 4 de març és el dia que marxaven els meus últims convidats Xevi, Andreu i Maria (em sembla que ja no tinc cap més visita...que jo sàpiga...). El segon motiu és que a finals de mes entrego el projecte!!!! Així que ja em toca espavilar una mica i posar-me a fer feinota. Redactar un bon treball en anglès no diré que sigui fàcil o difícil però, en tot cas, no és cosa de dos dies...

I per què faig el post avui i no el dia 4? Doncs perquè començar una nova vida no és tan ràpid ni tan fàcil. Tot canvi implica una trancisió i, en el meu cas, la trancisió s'ha manifestat en forma d'una grip que m'ha deixat tancada a casa fins avui (petites seqüeles d'un febrer sense parar...)

Bé doncs, així diríem que finalment avui, Dia Mundial de la Dona (casualitats?), comença la meva vida treballadora i responsable! Em queda només un petit sprint per ser enginyera.

Merci a tots els que heu vingut!!!!!

Soirée Crasino

2007-03-03T10:02:00.000+01:00

La Polytech?.. No, un salt enrere, la Polytech als anys 20...

Divertit, divertit, divertit :)

Les Ardennes

2007-02-25T13:34:00.000+01:00

Per dissabte passat havíem planificat fer una excursió en cotxe, una espècie de road-trip per Bèlgica (Bèlgica és tan petita que s'hi poden fer road-trips d'un dia). En Fred, un belga, tenia ganes de portar-nos a fer un vol per la regió on s'ha criat, Les Ardennes.

Va ser un dia fantàstic. Vam recórrer tota la part sud de Bèlgica, resseguint tota l'estona la frontera amb França sense arribar-la a trepitjar mai (només faltaria! lluny els gavatxos...). En Fred ens va portar a veure la casa on vivien els seus avis, els pobles on ell anava de petit, els castells que hi ha per la regió. També va dedicar-se a explicar-nos tot de llegendes que explica la gent de les Ardennes. Ens va explicar tantes coses que ens va demanar que el fessim callar perquè reconeixia que quan es posava a parlar dels boscos de les Ardennes s'emocionava i no hi havia manera d'aturar-lo.

Ens va portar a aquest lloc tot curiós, La tombe du géant (la tomba del gegant).

Es diu així perquè diuen que la muntanyeta que es veu al mig té la forma d'un gegant estirat panxa enlaire. El tema de la forma pot ser més o menys subjectiu però el paisatge és ben maco.

El que em va agradar més del dia va ser poder gaudir d'aquest nou país de la manera com ho estic fent. Jo crec que fins i tot molts pocs belgues han fet passejades per les Ardennes com les que nosaltres vam fer aquest dissabte. En Pierre, que és belga, escoltava a en Fred amb la mateixa atenció i aprenent les mateixes coses que jo, que vinc de fora. I és això el que em va fer contenta. Sentir-me tan integrada i aprofitar el meu erasmus no fent una vida "aïllada" entre un grup d'estrangers aliens al país, sinó haver anat a petar al bell mig dels belgues i, per uns mesos, ser una més... això és el que m'agrada, i del que em sento orgullosa.

I ja sé que segurament és qüestió de sort... Doncs no sabeu lo afortunada que em sento, aleshores.

Al mig, els meus quatre companys de ruta: Pierre, Carlos, Fred i Silvia

Et des mottes comme nous...il en n'y a pas beaucoup

2007-02-23T10:12:00.000+01:00

Avui bato rècords, tres posts en menys de 24 hores. El que passa és que el post d'avui no serà en català perquè va dedicat a les meves amigues italianes que m'han deixat soleta a Mons.

Mercredi passé, après avoir raté le Carneval de Binche (dommage!!!), Ary est partie chez elle, en Italie. La première a été Claudia, au mois de novembre, après Cri, qui devait faire des examens en Italie, après Lorenza et Simona, "le torinese", qui sont rentrées juste après la Soirée Erasmus et cette semaine-ci, Ary. Heureusement, Fede reste encore ici jusqu'à Juin: la dernière de mes filles italiennes... qu'est-ce que je vais faire au pays des barbars sans vous???

Mi piace tantissimo avere cominciato a imparare l'italiano (o un po' d'italiano) con voi!! Per fortuna posso ancora parlare con Fede et Danilo perchè non voglio rimendicare tutto già imparato! Grazzie a voi, ho fatto due erasmus in uno!!! Siete bravissime!!! Mi mancano tantissimo le serate d'apéritiff con il martini e le patatine tutte insieme!!! Fare il gossip con Carlos non è la stezza cosa... e neanche fare il cafe al pomeriggio...
Cri, ti aspetto la settimana prossima! Hai un letto da me!! e gli altri... non rimendicare che deviamo andare tutte insieme a Copenhague una altra volta, ma in estate :-)

Una buona cosa imparata in Bleusaille: "et des mottes comme nous... il en y a pas beaucoup" ;-)

Tanti baci a tutte... et à tantot!!!

Cri, Simo, Lolla i Ary

Crossage

2007-02-22T23:38:00.000+01:00

Bé, doncs si el post anterior anava d'un Carnaval folkloric, aquest va d'un esport folkloric... però d'un tipus de folklore diferent, diguessim.

Resulta que els dimecres de cendra, a Chièvres (i a un altre poble que no recordo com es diu), s'organitza el torneig anual de Crossage (un esport, diguéssim) i la Facultat Polytech organitza un autocar per anar-hi. I aquí una, ni curta ni mandrosa, que si em diuen que és una cosa típica em pica la curiositat i m'hi apunto.

Vam haver de fer equips de 4 per jugar durant tota la tarda, 2 contra 2. Jo anava de parella amb el Carlos per jugar contra en PH i l'Anis, dos belgues. M'havien dit que era una espècie de golf però jo no en sabia gaire res més.

Sonats! Una colla de sonats...

Imagineu (però poseu-hi de la vostra part perquè és difícil d'explicar bé) un poble petit, convertit tot ell en un tauler de joc. A l'arribar, a tothom se li donava un plànol com aquest:

i a cada equip una seqüència de números a seguir, l'ordre del recorregut de cada equip. Cada número es correspon a un café (a un bar, vaja). Perquè us feu una idea de com és el poble, petit com un cop de puny i amb 18 bars.

El joc en sí és una barreja entre golf i petanca... o no, de fet no hi té res a veure. Cada equip té una crosse (el pal) i una cholette (la bola, de fusta ben massissa). Amb la crosse s'ha de tirar la cholette i aconseguir que toqui el barril de cervesa que està a la porta de cada bar. El joc consisteix en fer una espècie d'aposta amb l'equip contrari. Hi ha un equip que chole i un equip que déchole, és a dir, hi ha un equip que ha de jugar a apropar la cholette al barril i l'altre que juga a allunyar-la.

Per exemple, estàs al barril 16 (del plànol anterior) i el següent barril a tocar és el 1, i el següent el 3..i així anar fent. I a cada barril que es toca, cada partida jugada, doncs s'entra al bar i es beu (birra gratis, pagada amb la inscripció al torneig).

Però clar, el poble està ple de gent, per equips de 4, que està jugant. És a dir, que mentre tu tires la cholette carrer avall, alhora potser hi ha també 10 altres equips que tiren la cholette carrer amunt o avall. I la cholette és de fusta massissa. I la cholette fa mal si estàs despistat i et toca. Per això abans de tirar-la has de cridar ben fort: "choleeeeeeeeette!!!!!"

Imagineu per un moment, un poble tranquil, un dimecres a la tarda, ple de gent borratxa amb pals i pilotes de fusta, bebent cervesa i cridant "choleeeeette" cada 10 segons... no m'estranya que sigui un joc amb assegurança obligatòria. A mi, de fet, em va anar a petar una cholette a mitja cama i ni us explico el blau que hi tinc avui...

Els carrers tenien aproximadament aquest aspecte:

I l'interior dels diferents bars aquest altre:

Ara, què bé que m'ho vaig passar, tot i que vaig aconseguir perdre totes les partides...

La carte del crosseur

El meu equip

La campiona anual de Crossage de Chièvres 2007... jeje

El Carnaval de Binche

2007-02-22T18:53:00.000+01:00

El mardi gras vaig anar a Binche a veure el seu famós Carnaval... Ja que és patrimoni de la humanitat declarat per la Unesco i que és festa a la Facultat per anar-lo a veure, doncs està clar que era una oportunitat que no es podia deixar perdre.

És un Carnaval tot curiós, molt folkloric, diguem. Us explicaré a grans trets el que s'hi fa, però si voleu més detalls, que jo no us sabria donar, sempre els podeu trobar a la pàgina oficial del Carnaval.

Els personatges principal del Carnaval són els Gilles. Es caracteritzen per portar un vestit particular i molt car (tradicionalment, ser Gille està associat a ser de "bona família") i sobretot pel seu barret, enormement gran i pesat, fet amb plomes d'estruç, també caríssim. El traje complet d'un Gille està valorat en uns 10.000 €.

Cada Gille té un cistell ple de taronges que es dedica a anar repartint (o més aviat llençant a discressió). Per això, tots els Gilles van acompanyats d'un o dos amics, que no van disfreçats, amb grosses motxilles plenes de taronges per anar carregant el seu el cistell. També hi ha d'haver un tambor, és a dir, d'una persona que toca el tambor, que no deixi mai sol el Gille i així vagi anunciant la seva arribada per tot arreu on aquest es passegi.

A les 4 del matí de dimarts gras, surt de casa seva el primer Gille (el més "antic") i passa a buscar al segon, i així succesivament, des de les 4 fins a les 8, es va succeint el ramassage de tots ells. Aleshores esmorzen tots junts a la GrandPlace. I direu, què esmorzen? xocolata amb xurros? Doncs no, fan el tradicional esmorzar de Gilles d'ostres amb xampany. Sí, senyor.

A la tarda hi ha un cortège o desfilada, on, de la mateixa manera que els Reis d'Orient llencen caramels als nens durant la cavalgada, a Binche els Gilles llencen taronges al públic que està tota l'estona amb els braços enlairats per aconseguir atrapar-ne alguna al vol. I és que són taronges que porten sort.

Jo que no sóc gaire alta no en vaig atrapar cap, però en Carlos me'n va donar una, que ell en tenia moltes! A veure si funciona igualment lo de la bona sort ;)

Obviament, un cop acabar el cortège, continua la festa per tot el poble i els Gilles poden afegir-s'hi... i que corri la cervesa per tothom!

Eus ací un senyor Gille...

El carrer de Binche amb la marea de Gilles que s'apropa

Jo i la meva taronja porta sort

Plagi

2007-02-19T12:22:00.000+01:00

Hola a tots. El meu blog comença a fer pena. Continuo en la meva ratxa de falta de temps per tot arreu. Aquest matí he despedit en Xumi, sóc al laboratori, quan surti tinc curs de francès, després hauré d'anar a fer la bugada (imprescindible ja), demà és el Carnaval de Binche amb els famosos Gilles, dimecres el Crossage...

Us deixo l'adreça del Blog de l'Ari perquè us hi entretingueu mentre jo no tingui temps de tornar a posar el meu blog en condicions. Allà al menys podreu veure un petit reportatge del que ens dediquem a fer per aquí últimament: fotos de la Degustació Boraine, el viatge a Copenhague i la preparació de la Soirée Erasmus...

De seguida que pugui, m'hi torno a posar! No m'agrada tenir el blog tan descuidat...

Manque de temps

2007-02-13T08:14:00.000+01:00

Gent... Aquests dies m'estic adonant que fer un blog no és només tenir coses a dir, sinó, a més a més, temps per escriure-les. Estic passant per la meva època erasmil més atapeïda de coses a fer des de que vaig arribar i no tinc temps per res.

Últimes activitats: la setmana passada vaig tenir 4 convidats a casa, divendres vaig marxar a passar el cap de setmana a Copenhague, avui és la famosa Soirée Erasmus que nosaltres organitzem pels belgues de la residència, demà la festa per acomiadar la Lorenza i la Simona que ja marxen i dijous arriva un nou convidat: en Xumi!!

A totes aquestes, últimament tinc força feinota al laboratori també. Així que us deixo, fins a la pròxima. Espero que sigui aviat...

Rellotge del revés, com els meus horaris, que estan tots girats
(de la botiga de souvenirs d'un museu a Copenhague)

5 minutes de répit pour la planète

2007-02-01T09:19:00.000+01:00

Per si hi ha algú que encara no n'està al corrent, o pels despistats que se n'obliden, avui està proposada pel grup francès Les Amis de la Terre una crida als ciutadans per apagar les llums, així com la resta d'aparells que consumeixin electricitat, de 19.55 a 20.00h.

Sota el nom "5 minutes de répit pour la planète" (5 minuts de "respir" pel planeta), el que es pretèn no és tant l'estalvi sinó la mobilització del poble i el fer sentir a la classe política que estem preocupats pel medi que ens envolta.

Parler, c'est bien... mais réagir est encore mieux.
Així doncs, només són cinc minuts! Pensem-hi!

Les Amis de la Terre

Igualtat en els negocis

2007-01-24T18:20:00.000+01:00

El 13 de febrer s'organitza l'anual Soirée Erasmus al bar de la Polytech. Nosaltres ens haurem d'ocupar d'apagar la set de cervesa de tota la tropa de belgues de la residència i, a més a més, també hi seran convidats els erasmus de les altres facultats de Mons. Feinada, sí, sí. Per començar-ho a organitzar tot necessitem un mínim de capital, que el traurem, a poder ser, dels establiments que ens vulguin esponsoritzar. El negoci ve a ser que els locals que hi volen participar ens paguen (res, un preu mòdic de 30€) i, a canvi, nosaltres posarem el seu logo a la publicitat i als cartell que preparem per la Soirée.

El mètode ha estat el següent: Vam preparar una carta on s'explicava tot ben explicat adreçada al jefe del local, es van repartir les cartes pels negocis de Mons, se'ls ha deixat una setmana perquè hi pensessin o perquè els treballadors n'informessin al patró si ell no estava al local quan s'hi va passar i aquests dies recollim diners de tots els que hagin accedit a col·laborar-hi. Feina, sí.

I qui és la única erasmus que no té examens? Una servidora. I qui és, doncs, la que ha fet la peregrinació per Mons tota sola pidolant diners? Una servidora.

Bé, doncs, no és una feina per fer una noia sola, per més que em faci ràbia i impotència reconèixer-ho. Per sort o per desgràcia, amb més de la meitat de gent amb la que he hagut de negociar han sigut els que regenten els nombrosos Kebabs de Mons, negoci crucial perquè ens faci d'esponsor. I em sap greu afirmar que no tenen cap tipus de respecte per fer "negocis" amb una dona. Se m'han torejat com els ha donat la gana. Hi ha kebabs on ja hi he passat cinc vegades perquè m'asseguren que volen participar-hi però un dia no hi ha el jefe, l'altre dia han oblidat no-se-què... fins que m'han acabat dient que tot eren només excuses perquè els anés a fer visites. Que s'en foten de mi, vaja.

I el que no són kebabs, són bars. Aquí l'amo no acostuma a ser el problema, sinó el típic borratxo que està a la barra des de ves a saber quina hora i que es permet el luxe de fer tot tipus de comentari, sigui sobre el meu accent, sigui sobre on visc, sigui el que sigui...

Al principi intentava ser simpàtica amb tothom, tot fos entre altres coses per trobar esponsors, però ha arribat un punt on ja estic tipa que em prenguin el pèl, fins que avui he marxat d'un kebab sense ni tan sols dir adéu perquè ja no estava disposada a aguantar més impertinències.

I no sabeu la ràbia que em fa pensar que realment és una feina que no hauria d'haver fet jo, o almenys jo sola, perquè encara hi ha gent, homes, que tracten les dones només com un florero (o coses pitjors, vaja).

Paris...

2007-01-21T23:27:00.000+01:00

He anat a passar el cap de setmana a París, a casa l'Ingrid, que ara s'ens ha instal·lat allà.

Tercera vegada que visito la ciutat, tercera vegada que m'enamora. París és una senyora capital, amb un no-sé-què que la fa especial.

Moltes gràcies, Íngrid, per l'acollida i pels dos dies de turisme per avingudes, carrers i carrerons per la ciutat de la torre Eiffel, el Moulin Rouge, Montmarte, Notre-Dame i un llarg etc

París

Soirée chez Ingrid, amb alguns dels seus amics de l'erasmus

Ingrid i jo... a París

Què gran que és París...

Per acabar, gent que aprofita el que queda del Ciril per practicar un nou esport, devant de Trocadero... Monopatí, vela i a córrer! Suposo que es podria dir alguna cosa així com Wind-skating :)

nino nano

2007-01-19T15:02:00.000+01:00

Us vaig a explicar una història tonta, però d'aquelles que a tothom li fa gràcia que li passin.

Resulta que al setembre, al arribar a Mons, em vaig obrir un compte al Fortis Banc belga. Una setmana després van arribar a la residència els dos murcians que estaven aquí el quadrimestre passat, el Vicente i el Gregorio. Ells no parlaven gens de francès i em van demanar si els podia ajudar a fer vàries gestions, entre les quals anar-se a obrir un compte també a chez Fortis; cosa que vaig fer de bon grat, i sense que fos cap molèstia, només faltaria.

I doncs, he estat recompensada per aquesta meva altruista i desinteressada bona acció. Sense ser-ne pràcticament conscient vaig entrar a formar part d'un sorteig pel fet d'haver portat nous clients al banc. L'objecte a sortejar? un iPOD nano d'1GB. La bona notícia? Que em va tocar!

M'ho van dir abans de Nadal però fins avui no l'he pogut anar a buscar. El cas és que per recollir-lo ha sigut en un acte "oficial" al despatx del director de la sucursal, amb un parell de copes de xampany. Quasibé em costava aguantar el riure durant els seus quasibé cinc minuts de discurs sobre el profund agraïment que em tenia el banc pels meus mèrits d'haver aportat nous clients i haver col·laborat a engrandir i enfortir el gran grup Fortis. Mentre anava parlant jo no podia fer més que anar fent cops d'ull a l'iPOD que veia sobre la seva taula, tot posant cara sèria, vist que ell estava tan solemne. Semblava que m'estés donant un premi per un treball merescut i no pas per haver guanyat un sorteig!

Després del discurs, finalment ha pronunciat les esperades paraules: "... i per tot això, li faig a vostè entrega d'aquest present." Sí, ja tinc un iPOD nano!! és tan petitet, tan poca cosa que encara el perdré!

I, ja que hi érem, un cop el pobre monsieur le directeur del Banc ha acabat el discurset, ha canviat de rol completament i hem estat xerrant una estona sobre Mons, Barcelona, el temps, els belgues, les cerveses belgues... bé, sí, la típica conversa a les 3 de la tarda amb un director de Banc amb una copa de xampany.

Crisi literària

2007-01-15T20:19:00.000+01:00

Hola a tots. Després d'un llarg temps d'inactivitat reprenc el blog. El que acabo d'anomenar "temps d'inactivitat" vol dir en realitat unes vacances com Déu mana, a casa, en família, amb tots els que m'estimo i amb el plaer afegit de no tenir res a fer, on res vol dir cap examen a preparar, cap obligació acadèmica. Amb el segon plaer afegit, a més a més, de saber que l'últim examen que vaig fer abans de començar les vacances ha anat bé i que, sí, ja sóc oficialment Llicenciada en Matemàtiques.

Fa dies que hi penso, en això d'actualitzar el blog. Des de que vaig arribar a Bèlgica, ja fa 5 dies, que em dic a mi mateixa que he d'escriure alguna cosa, ni que sigui per donar senyals de vida i distreure a tots aquells que em llegeixen per matar l'aburriment en hores de feina ;-) Però, no sé exactament el perquè, m'ha costat molt posar-me a redactar.

I no serà per falta de temps, al contrari, em sobren hores per tots costats. Aquí tothom, absolutament tothom que conec, està d'exàmens, així que no hi ha guindailles, el bar està tancat, i l'ambient en calma, potser massa en calma.
I tampoc serà per falta de temes de què parlar. Havia pensat fer un post explicant com passen els examens aquí i les diferències amb el sistema UPCero. També podria parlar de com em dedico a cuinar dinars, en particular truites de patates, per 8 persones perquè com que estan ocupats estudiant io sonno la mamma de tutti.

També podria explicar com n'és de divertit veure els mateixos belgues que veia el quadrimestre passat amb les pennes i les cadenes, vestits ara amb traje i seriosos (sí, a la Polytech de Mons has de vestir de traje per anar-te a examinar).

O parlar-vos de com n'està de plena aquests dies la residència de mames belgues que venen de visita amb tuppers de menjar preparat pels seus pobres fillets (a vegades fillets de 28 anys) que estan d'exàmens i no tenen temps de cuinar...pobres! (qui els ha vist fent affonds sense parar al bar i qui els veu ara...).

Fins i tot us podria fer un post sobre el theremin, instrument que m'he dedicat a tocar aquesta tarda. El meu company de laboratori en té un a casa i li vaig demanar que me'l portés per provar. Music from the air! Increïble i molt difícil de tocar. Dues antenes situades estratègicament fan que el músic, movent la mà a l'aire, sense cap referència, pugui controlar tant el to com el volum... Algun dia us deixaré veure el video que m'han fet tocant-lo, demà plourà a Bèlgica, segur ;)

Bé, tenint en compte que intentava dir que no tenia ganes d'escriure trobo que m'he explaiat prou. Suposo que aquesta també era la idea, recomençar el rodatje i la rutina belga... i amb ella, el blog ;)

Fins aviat, doncs!

Souper de Noël

2006-12-18T14:30:00.000+01:00

Com us deia al post anterior.. què maco és fer sopars de Nadal i rebre alguns regalets:

sopar de Nadal...

i posterior obertura dels regalets, un per un :)

Tornar a casa per Nadal

2006-12-17T16:29:00.000+01:00

Ja queda poc, poc. Dimecres a les 18.50 agafo el vol que em portarà cap a Barcelona per passar-hi les vacances de Nadal.

Aquest any torno a casa per Nadal per primera vegada a la vida, simplement perquè fins ara mai havia tornat a casa per Nadal perquè ja hi era. I és diferent. El Nadal s'encara, o almenys jo l'encaro, d'una altra manera.

Mai havia sentit aquesta il·lusió de tornar a veure els meus per passar junts les festes. I jo no soc la única. Ahir vam fer sopar de Nadal a la residència, amb el corresponent amic invisible, i tots estàvem emocionats. Tots tenim ganes de veure la família, els amics.. de passejar-nos pels carrers de les nostres respectives ciutats i mirar aparadors i escoltar nadales. I seure al sofà, amb l'estufa o llar de foc, sense res més especial que el caliu de ser a casa.

Aquí a Mons no ens podem queixar de l'ambient. La Grand Place està estupenda amb el seu mercat de Noël. Al laboratori ja ens comencem a desitjar Bones Festes i la gent està un punt més riallera que de costum.

En fi, tinc moltes ganes de tornar i disfrutar de les Festes en bona companyia.

Somrieu, que el Nadal ja arriba, i és només un cop a l'any.

Grand Place de Mons, vestida per l'ocasió

Mala publicitat: Hotel Aroza (Amsterdam)

2006-12-14T10:22:00.000+01:00

El cap de setmana passat vam anar a Amsterdam. No havíem reservat allotjament i ens va costar una mica trobar-ne. Vam tenir tan mala pata que ens van estafar. No em vé de gust explicar tots els detalls perquè em fa mandra, ràbia, i perquè en part va ser culpa nostra, per massa confiats. Per primera vegada a la vida, vaig ser la que em vaig indignar i enfadar més amb el jefe de l'hotel i vaig discutir amb ell fins cansar-me i fins que els altres em diguessin que no hi havia res a fer, de fet, tenien raó.

I com que no vaig poder-hi fer res, però em va fer ràbia, he pensat que l'únic que puc fer ara és fer mala publicitat d'aquell antre per tal que ningú hi vagi. I com que ara tinc un blog i internet és poderós, doncs la faig des d'aquí la mala publicitat.

NO ANEU A L'HOTEL AROZA D'AMSTERDAM
NO VAYAIS AL HOTEL AROZA D'AMSTERDAM
DON'T GO TO AROZA HOTEL IN AMSTERDAM
N'ALLEZ PAS AU HOTEL AROZA À AMSTERDAM

Perquè veieu que no soc la única que penso així, aquí teniu certs comentaris.

Apa, no crec que serveixi de res però ja m'he quedat amb la consciència tranquil·la :)

La Belgique éclate

2006-12-14T09:28:00.000+01:00

No sé si, fins ara, amb els meus posts de flamencs i wallons us he aconseguit transmetre la crisi d'identitat en què viu el país.

Aquest matí, quan he encès la radio, he sabut que Bèlgica s'ha llevat revolucionada per un reportatge de la RTBF (Radio et Télévision Belges Francophones), emès ahir al vespre. Va ser un exercici de periodisme de ficció sense precedents.

Ahir, a les 20h20 del vespre els ciutadants es disposaven a veure un reportatge titulat "Moi, Belgique" sobre els resultats de l'enquesta d'opinió sobre l'avenir del país, fets públics uns dies abans. Uns minuts després de començar el programa, va saltar un flash informatiu especial que va anunciar que el Parlament Flamenc acabava de votar la independència, la cessessió de Flandes del Regne de Bèlgica. La gent queia de les cadires, dels sofàs, es col·lapsaven les línies telefòniques... un caos.

Durant una hora i mitja, es van fer entrevistes en directe a polítics, es van mostrar tot d'imatges de diferents reaccions a indrets diversos del país: periodistes retransmetent en directe des del palau reial, on corria la veu que Albert II ja havia fugit del país, periodistes des de l'Atomium, on suposadament s'hi havien refugiat els parlamentaris del govern de Bruxelles, l'anell de Bruxelles paralitzat, els trens bloquejats a les fronteres lingüístiques, l'Otan en estat d'alerta, escenes de joia a Anvers (ciutat flamenca), ...

Fins i tot els catalans hi sortíem, sí, sí... No sabia jo que estéssim tan ficats en el tema. El reportatge mostrava escenes de joia de certs militants catalans al Parlament europeu.

Gran part l'emissió es va fer en l'estricte directe. Pel que fa a les escenes d'alegria a Anvers, s'havien contractat 20 figurants perquè estessin allà agitant banderes independentistes, als quals, ràpidament se'ls van afegir extremistes vertaders. Pel que fa a tots els polítics entrevistats, no n'hi va haver cap que estés enganyat, tots sabien quin rol estaven jugant.

Res, tot era una broma. La RTBF ha aconseguit el que volia: avui no és parla de res més. Encara no m'he pogut connectar al seu servidor, que està col·lapsat. Les centraletes dels principals diaris treuen fum. Als cafès, al laboratori, a tot arreu tothom en parla. Gent de totes opinions: gent indignada que ho troba immoral, gent que ho troba una idea genial, gent que té por que realment aquest fet precipiti les coses i el cisme del país arribi abans de l'esperat.

Perquè sí, les coses no van de broma aquí. L'altre dia es van fer públics els resultats d'un sondeig d'opinió sobre l'avenir del país, i una gran part de la gent veu Bèlgica d'aqui 10 anys com un estat, com a mínim, co-federal.

La cosa no està per bromes a Bèlgica.

El cortège de Saint Nicolas

2006-12-07T23:50:00.000+01:00

Tal com vaig dir al post anterior, la Saint Nicolas és una de les festes més importants de la Polytech de Mons.

La vetlla, el 5 de la nit, hi ha un ball de disfreces i el dia 6 hi ha un cortège per la ciutat de Mons. Ve a ser com el cortège a Brusselles però a una mica més petita escala. En serio que les fotos que penjaré no fan justícia al que va ser. El folklore belga no em deixarà mai de sorprendre. Una invasió de joves de totes les universitats de Mons i de fora van omplir els carrer de la ciutat. Cadascuna de les facultats amb el seu carro de cervesa, cada estudiant amb la seva Penne i el seu tablar.

No sé si us he parlat mai del tablar, cosa útil on les hi hagi. Bàsicament és una bata blanca, la mateixa que es compren els estudiants de Química per fer les pràctiques. La gràcia és que cada cop que vas de festa de batejats et poses el teu tablar (que està prohibit rentar) i aixi no et taques. Tal com veureu a les fotos, només els tablars dels erasmus són encara blancs. Imagineu de quin color és el tablar d'un belga que fa cinc anys que va entrar a la uni, que ha fet tantíssimes guindailles i que no ha estat mai rentat! A més a més, el tablar és útil perquè tothom t'hi escriu dedicatòries (sí, sempre surts amb un retolador a la butxaca), números de telèfon, adreces de mail... I quan, a mitja festa, vas a menjar unes frites amb salsa andalouse, doncs tranquil·lament t'eixugues les mans al tablar, que per això el tens.

I com que una imatge val més que mil paraules, aquí en teniu unes quantes:

Fotos de la guindaille déguisée de dimarts
Els ersmus vam escollir el circ: la domadora amb les panteres, el pallasso, l'equilibrista, boníssim el Carlos de dona barbuda ;)
Jo anava de mim i em dedicava a fer callar a tothom (feina difícil)

Fotos de l'ambient general del cortège
La majoria són de la parada oficial a les escales de la catedral per cantar els himnes respectiu, aixi com demés cançons del folklore belga... una bogeria, de veritat.
Un ambient impossible de descriure si no es viu

Fotos dels eramus (i algun amic belga), de llarg els més calmadets de Mons durant el cortège

Per acabar, fotos de la guindaille-post-cortège al bar de la residència, amb tots els estudiants exteriors convidats: la folie...

Bienvenu Saint Nicolas!!

2006-12-05T16:43:00.000+01:00

Aquesta nit arriba St. Nicolàs!

Avui tots els nens i nenes belgues, neerladesos i part dels francesos aniran a dormir aviat i així, demà al matí, si han estat sages durant tot l'any, es llevaran amb regals que els haurà deixat St. Nicolàs.

Saint Nicolas, de fet, va ser un bisbe del sud de Turquia durant el s. III dC. Circulen moltes llegendes sobre els miracles que va fer en vida. En general, va ser un bisbe que va caure simpàtic, de manera que ara en molts països és patró dels nens, dels estudiants, dels professors o dels mariners. Va morir un 6 de desembre, i és per això que demà es celebra la Sant Nicolàs.

St Nicolàs sempre va vestit com un bisbe i té dos companys inseparables: l'ase i el Père Fouettard (que traduït seria una cosa així com el Pare Fuetaire). Aquest últim és un negret que vol fer por els nens que no s'han portat bé, però que a la pràctica és un negret simpàtic.

De fet, Saint Nicolàs és el que després ha degenerat a Pare Noel. Els holandesos, a l'emigrar a Estats Units, es van emportar la tradició cap allà i els americans, al voler-la fer laïca, van obviar que era un bisbe i van canviar la data de la celebració. Ara, el tema ha degenerat tant i Pare Noel està tan estès que a Bèlgica hi ha moltes famílies que celebren l'arribada de tots dos, oblidant que en un origen eren la mateixa persona.

Avui la residència estava plena de nens petits. Han vingut a veure el St Nicolàs que tenim aquí a a Polytech.. què macos!! La il·lusió dels nens amb aquestes petites festes és universal :) però St. Nicolàs no ha vingut només pels nens, nosaltres també hem tingut xocolatina per postres, que ens ha donat ell mateix en persona :)

I a més, pels que ja som una mica més grandets, aquesta nit hi ha ball de disfreces i demà, a partir de migdia, un cortège per tots els carrers de la ciutat. Altre cop, com a Bruxelles, es tracta d'un cortège de batejats, que reuneix gent de tota la Wallonia, amb les pennes, aquesta vegada a Mons.

Visca, visca... ja arriba Saint Nicolas!!!

Cap de setmana familiar

2006-11-28T12:23:00.000+01:00

No només em van venir a fer una visita els meus pares aquest cap de setmana a Bèlgica, sinó que, a més a més van coincidir amb els pares i germà del Gregorio, els pares del Vicente i els avis de la Lorenza! Gran trobada familiar a Mons!

Molt emocionant poder fer de guia pel meu país d'acollida i fer tastar els productes de la terra, és a dir: xocolata de la bona i... mil i una cerveses!

Sí senyor, un gran cap de setmana: Mons, Gand, Bruxelles i, per acabar, l'encantadora Brugges en un dia de sol primaveral. Ideal.

A reveure, a l'estació

Saint-Verhaegen (ou la fête de L'Université Libre de Bruxelles)

2006-11-21T15:44:00.000+01:00

Ahir, per fi, es van acabar totes les Bleusailles de Bèlgica. Sí, sí, hi ha facultats on la Bleusaille dura 2 mesos (no em vull ni imaginar com acabes després de tal calvari durant tant de temps!)

Per celebrar-ho es fa una Gran Festa a Bruxelles. Un cortège (o rua) es passeja pels carrers de la ciutat des de les 2 del migdia fins que ben entrada la nit. És una espècie de reunió de tots els batejats de Bèlgica i, això sí, és un espectacle molt més que digne de veure.

Pennes de totes formes i de tots colors (blaves, roses, negres, amb visera, sense, amb estrelles o amb boulons...) et distingeixen com a batejat de tal, o tal altra facultat. I qui porta la Penne? Doncs no només estudiants novells amb ganes de gresca, no. Homes grans, amb els seus 60 llargs, es passegen orgullosos amb una Penne que es veu que ha viscut de tot. I et tracten com un igual, formes part de la 'secta' dels batejats, tens el seu respecte guanyat.

Interessant conversa vaig mantenir amb una dona que s'havia batejat el 82, quan jo encara no havia ni nascut. Ens vam conèixer esperant per anar a un d'aquests lavabos mòbils (gran lloc per fer amigues) mentre jo em queixava de la llarga cua que havíem de fer. I ella em va explicar com era el cortège fa 20 anys, quan no hi havia ni lavabos, i hi havia carros amb cervesa en comptes de camions.

Si voleu més informació sobre la festa d'ahir en podeu trobar a la següent pàgina de la wikipèdia. I també hi podeu trobar tota la informació sobre les Pennes.

Tota curiosa aquesta tradició belga... De fet, si ens posem a pensar, jo sóc de la promoció 168 i Bèlgica té 176 anys, així que pràcticament, es pot dir que és una tradició que ha nascut amb el país.

I ahir me'n vaig adonar que tenir la Penne vol dir alguna cosa més que poder entrar al bar de la facultat sense pagar entrada. Formes part d' "algo", una espècie de fraternitat curiosa, que costa d'explicar des de fora.

L'ambient pels carrers de Bruxelles

Els meus companys d'expedició: Carlos, Cristina, Federica i Simona

Foto de grup: els erasmus motivats ;)

M'avorreixo...

2006-11-20T10:27:00.000+01:00

Eus aquí un post escrit per una persona avorrida que, per tant, córrer el risc d'avorrir al personal.

Resulta que a principis de la setmana passada el meu sintetitzador de veu va començar a parlar!! Va ser una petita prova entrenant el programa només amb 280 fitxers de veu.

Com que va funcionar tot bé i tothom estava molt content, dimecres vaig llençar l'entrenament amb tota la base de dades sencera: 3200 fitxers, som-hi!Dimecres a la tarda em vaig donar festa, tot esperant que l'ordinador fes els seus càlculs.

Dijous vaig arribar tota emocionada al Labo per veure què tal parlava el sintetizador ara que ja estava entrenat del tot... pro res, encara calculava! Vaja... Vaig estar fent el dropo pel laboratori durant tot el matí, però veient que encara calculava, em vaig tornar a donar festa a la tarda.

Dijous, per variar, teníem festa a la residència (amb la conseqüent cata de cerveses belgues i l'anar a dormir tard). Tot i això, jo tota motivada, ja em teniu divendres al matí, dutxa i cap al laboratori, a veure què diu la Julie (així hem batejat la dona que parla). Quan em vaig trobar que jo només havia dormit 4 hores i que la maquinota encara calculava quasi m'agafa un atac d'histèria. Aquesta vegada, per això, no vaig aguantar tot el matí fent el dropo: cap a les 10.30 li vaig anar a dir bon week-end al profe, me'n vaig anar a comprar i després em vaig tornar a posar a dormir.

Comprendreu les ganes que tenia jo avui, dilluns, d'arribar al laboratori. Però després de tot el cap de setmana calculant..mmm... la maquinota encara no ha acabat!! Quin desespero... Així que aquí em teniu, un altre matí deixant passar les hores. Naturalment, aquesta tarda em torno a donar festa i demà em sembla que no vindré abans de les 10, per si les mosques.

Per sort estic segura que l'entrenament no s'ha penjat i que, de moment, no hi ha errors perquè puc anar controlant el seu estat... però vaja, el que em sembla que passa és que m'han donat el PC més vell de tot el laboratori, que aquí una s'hi fixa.

Vaja, que accepto propostes d'oci que es puguin fer amb un PC connectat a internet perquè ja estic cansada de refrescar la safata d'entrada del mail cada 2 segons i de remirar tots els blogs i fotologs que tinc a "Favoritos" per passar el temps. Tot i que, últimament, he trobat una cosa útil a fer: dictats de francès per internet:) Almenys que les hores mortes m'aprofitin...

Bonjour!

2006-11-18T11:08:00.000+01:00

Com em puc aixecar de mal humor a Mons si cada matí em trobo un espectacle similar?

Sense ni rentar-me la cara, suportant la fred del matí, surto sovint en pijama al balcó per fer fotos al nou dia que comença.

M'he tornat una experta de les sortides de sol, no hi ha dos dies que surti igual.

Ja ho sabeu:

"...hoy puede ser un gran día, y mañana también..."

De wallons i de flamencs

2006-11-15T18:04:00.000+01:00

Des de que he arribat a Bèlgica, una de les meves preocupacions ha sigut intentar entendre una mica bé d'on vé el problema entre els flamencs i els wallons.

La meva por sempre ha sigut caure en el parany de creure'm qualsevol font d'informació. Està clar que com que visc a la part wallona, si parlo amb la gent només escolto una de les dues versions de la pel·lícula, i això no pot ser bo. Imagineu-vos per un moment que un Erasmus arriba a Espanya i cau en un poble de l'Espanya més profunda i més pepera...quin concepte tindria ell de Catalunya si només conegués una de les versions?? Com que fa esgarrifança només de pensar-hi, de moment he escoltat la versió wallonne amb prudència m'he passat tot aquest temps buscant informacions els més objectives possibles.

I eus aquí un resum de la història de Bèlgica, un país que tot just l'any passat va celebrar el seu 175è aniversari:

Després d'haver passat per les mans dels Espanyols, dels Autríacs i dels Holandesos, els belgues van fer una revolució el 1830 i es van declarar una "monarquia constitucional". Ja de bones a primeres el país va néixer dividit. Si voleu, aquesta divisió lingüística es remonta a quan Juli Cèsar va conquerir la Gàl·lia, el 57 a.C. Bé, doncs, cap al 1830 a Bèlgica, com a tota l'Europa, manaven els bugesos... els que parlaven francès. Els Francophones ho manegaven tot, el francès era la única llengua oficial, la de la Constitució, i el flamenc era considerat una llengua "inferior".

Conseqüentment, cap a 1840 va començar a néixer a Flandes un moviment per l'emancipació sociocultural de la comunitat flamenca, rebelant-se en contra de l'imposició de la llengua francesa (a què us sona aquesta història?) De fet, no va ser fins 1898 que el flamenc va ser considerat també llengua oficial a Bèlgica.

Des de 1914 hi ha un moviment flamenc que vol canviar l'estat Belga, exigint el reconeixement de Flandes, volen la creació d'un estat Flamenc. Això espanta als francòfons, i per aquest mateix motiu, va aparèixer el moviment contrari, el moviment wallon, que vol defensar la llengua i la cultura franceses. Vamos, que com a tot arreu, tothom defensa lo seu. I així amb el pas dels anys, cada cop uns i altres s'anaven tornant més diferents, i més rivals.

Per afegir llenya al foc, tot va canviar a partir de 1958, quan es va declarar obertament en crisi el sector miner, l'única font de riquesa de la part wallona. Llavors, els que 'antanyo' havien sigut burgesos i rics, es van començar a empobrir... Mentre que alhora, els flamencs es van començar a enriquir amb la creació de moltes indústries.

Amb tot aquest embolic, als anys 60 es va decidir començar a dividir el país i que cadascú fes la seva, això sí, amb un sol i únic rei, que tots estimen. I aquí és quan els extrangers, i fins i tot els mateixos belgues, es perden en temes de competències, autoritats... Tenen una estructura de govern complicadíssima:

A partir de 1970, Bèlgica té oficialment:

1 Estat central
4 Regions lingüístiques (de llengua francesa, flamenca, alemanya i la regió Bruxelles-Capitale)
3 Regions econòmiques (Wallonie, Bruxelles i Flandes)
3 Comunitats Culturals (francesa, flamenca i germanofona)

I si volgués explicar-ho tot en detall us avorriria. Però perquè us en feu una idea: cada Regió lingüística està dividida en Communes i cada Regió econòmica, en Provinces. Per tant, cada ciutat, per un costat pertany a la comuna tal i a la província qual.

Total, que tot plegat és un embolic molt gros però que a la pràctica és molt fàcil:
Si vas a la part flamenca i parles francès, t'arrisques a haver de suportar mirades assassines, algun renec... o, fins i tot, a que t'indiquin el camí contrari al que toca per anar a l'estació (no exagero, s'ha donat el cas).
Si parles francès a Bruxelles, pot passar de tot, territori de ningú i de tothom.
Si parles flamenc a la Wallonia et miren amb cara de "ets separatista, independentista i ens vols mal"...

...i si, al final, parles català sigui on sigui, diuen "ai, mira, quina gràcia, una erasmus!" :)

11/11: Fête de l'armistice

2006-11-12T00:36:00.000+01:00

Avui dissabte m'he llevat disposada a anar a fer la meva compra setmanal. Després de netejar l'habitació he mirat a fora i plovia. Quina mandra! Però tot i així he agafat una caixa de cerveses buides per retornar i aixi recuperar calerons i he fet camí cap al supermercat, carregada sota la pluja.

Tot i que veia els carrers més buits de lo normal per ser dissabte, he pensat que devia pel temps. Però quan m'he vist la reixa del supermercat baixada he sabut que era festa. (Comprendreu la ràbia que m'ha fet en aquell moment que justament avui fos jour férié)

11 de novembre: fête de l'Armistici a Bèlgica. Quin armistici? Doncs el de la Primera Guerra Mundial. L'11 de novembre de 1918 es va signar la pau, els alemanys van haver d'accedir a complir un seguit de condicions, i retirar-se.

El que he après avui és que l'última batalla de la Gran Guerra, on els Canadencs van derrotar les tropes Alemanyes, va tenir lloc a Mons. Just poques hores abans que es conegués la notícia de la firma de l'armistici, els Canadencs van aconseguir alliberar la ville de Mons de l'ocupació alemanya que sofria des del 1914.

D'aquesta manera, Mons té el trist honor de ser la ciutat on hi van morir les últimes víctimes de la Primera Guerra Mundial.

A la foto, arribada de les tropes Canadenques a Mons, hores abans d'anunciar l'armistici

Home, sweet home...

2006-11-10T13:44:00.000+01:00

Tot just avui m'he començat a recuperar de la visita que vaig rebre la setmana passada. Físicament, el dilluns ja estava recuperada, gràcies a una cura de son que vaig fer durant tot el diumenge. La meva habitació, dilluns mateix també, ja havia tornat al seu aspecte habitual i aparentment tot havia tornat a la normalitat, com si mai una tropa d'invitats s'haguessin presentat a invair-la per sorpresa.

La normalitat, però, només era això: aparent. La recuperació anímica ha demanat una mica més de temps. Poc a poc, l'alegria d'haver-los tingut aquí es va anar tornant nostalgia... em van aconseguir tocar la fibra més sensible.

La visita dels meus amics estimats em va portar a Mons, per uns dies, el meu món de Barcelona. De manera que quan van marxar, no només els he trobat a faltar a ells, sinó tota la vida que jo tenia muntada a caseta, abans de marxar.

He trobat a faltar les llargues sobretaules de café amb El cor de la ciutat. He trobat a faltar barallar-me una mica amb els meus germans. He trobat a faltar arribar a casa i que la mama em preguntés com m'havia anat el dia. He trobat a faltar les xerrades per telèfon amb els amics per decidir què fer el divendres a la nit. He trobat a faltar els panallets i les castanyes que es mengen per Tots Sants. He trobat molt, molt a faltar tothom a qui també li hagués agradat venir a fer-me una visita però que malhauradament no ha pogut.

Providencialment, ahir vaig rebre un paquet sorpresa per correu: Panellets fets de casa!!! Els meus tiets m'han enviat una mostra dels panallets que fem cada any. Que n'estan de bons! Moltes gràcies, família. Aquest tipus de coses, quan ets lluny, fan una il·lusió desmesurada :)

I així, mentre em menjava el primer panellet de pinyons, em va semblar que em començava a curar una mica...

Un petó per tots.

Amb carinyo, des de Bèlgica.

Merci, tia! Boníssims, com sempre.

Memima: MONS 2006!!

2006-11-05T22:37:00.000+01:00

És com si m'estés despertant d'un somni...

En comptes de tenir un convidat sorpresa que arribés el dimecres, vaig tenir 4 convidats sorpresa que van arribar el dimarts, i una última convidada sorpresa que es va presentar dijous.

Imagineu què se sent arribant al passadís de la residència i veient 4 persones assegudes a terra devant de la porta de la teva habitació cridant: "sorpresaaaaa!!!". No m'ho podia creure: l'Ingrid, la Marta, l'Eva, en Marc i en Marçal havien vingut a passar amb mi l'aniversari!!!!

De dimarts fins avui diumenge ha sigut un no parar: hem rigut com mai, hem fet visites culturals a Brugges i a Tournai, hem fet festa quasi cada nit... Els he intentat ensenyar com és verdaderament el folklore belga, i me n'he ensortit prou bé, em sembla :)

He passat un aniversari fantàstic, amb els meus nous amics belgues, italians...i amb una representació dels de sempre... poca cosa més es pot demanar!

La Marta em va pintar una samarreta que li ha quedat de conya: al lateral, Mons 2006; a darrera memima (les nostres inicials).

Les meves amigues italianes, les nenes, em van regalar un bolso molt xulu!
I els meus amics nens em van regalar un lot complet de cerveses especials amb copa inclosa... ;)

Només puc fer que donar les gràcies per aquesta genial sorpresa i pels dies que hem passat.

Moltíssimes gràcies M.E.M.I.M. ("Por un amigo, lo que sea" ;p)

Podeu veure més fotos d'aquests dies al blog de l'Arianna !

Benvingut/da a Mons!

2006-10-31T11:17:00.000+01:00

Demà arriba el meu primer convidat/da a Mons!!!!!!

Sí, demà al matí i es queda fins diumenge! Quina il·lusió em fa ensenyar el meu nou hàbitat a algú!

Qui serà?? Aaah?? SORPRESA!

Encara que no sigui una cosa gaire habitual, resulta que tinc un convidat però no sé qui és. Tinc una colla d'amics tan simpàtics i divertits que no em volen dir qui serà l'afortunat que vé a passar uns quants dies aquí amb mi.

Bé, doncs, només em queda esperar. Sigui qui sigui serà benvingut!

Amunt, que fa pujada!

2006-10-25T13:19:00.000+01:00

No és un montatge, no. Les de les fotos som jo i la Claudia, fent escalada per primer cop a la vida. (He robat el collage del blog de la Claudia)

Quan em van proposar d'anar-hi no ho veia gaire clar i vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però al final m'hi vaig repensar: què carai, que he fet la Bleusaille! Ara estic preparada per aguantar el que sigui ;)

Tenint en compte el meu currículum de persona tirant a poruga, que encara no ha pujat mai al Dragon Khan, considero la meva experiència en el camp de l'escalada com un gran avanç.
No sé la resta de la gent, però jo estic convençuda que vaig alliberar tonelades d'adrenalina. És tot plegat molt psicol·lògic. Al principi em podia més la tensió d'estar a 15 metres d'alçada penjada amb una corda que no pas el cansament de braços. Si tenim en compte que tinc un lleuger vertígen, em va costar tot un esforç mirar avall perquè em fessin una foto els que estaven a terra. Per no parlar del moment en què arribes a dalt de tot i t'has de deixar anar, confiant que el company que tens a sota tibarà prou la corda i que t'aguantaràs.

Afortunadament, al cap de fer tres vies, la por va desaparèixer i va començar a ser divertit deixar-se anar amb la corda avall... Llàstima que quan se'n va la por, et comences a adonar que tens els braços i les cames destruïts. I poc a poc, el que t'impedeix de pujar no és la por sinó el cansament.

L'endemà em feien mal músculs del cos que abans no sabia ni que existien, però va valer la pena! i és que tanta cervesa belga... s'ha d'anar a cremar d'alguna manera ;)

Vida Erasmus

2006-10-22T21:17:00.000+01:00

Els caps de setmana a la Cité són pels Erasmus. Tots els belgues són fora, la residència queda deserta i és tota per nosaltres. Quedem poquets, però ben avinguts.

Cap de setmana: Vida Erasmus!

I de com els desavantatges... a vegades es tornen avantatges :)

2006-10-20T22:04:00.001+01:00

Tot escrivint el post anterior m'he parat a pensar una cosa.

Quan vaig arribar a Mons vaig escriure algun e-mail a amics i família. Després d'anunciar que estava bé, em vaig dedicar a enumerar una llarga llista de defectes que tenia la meva nova habitació.

Un d'ells era que estava en un novè pis. Després d'un mes de gaudir d'unes sortides de sol que alegren el dia i havent vist que els lavabos del del 9è estan molt més nets que els del 1r, on hi pixa tothom, viure a l'habitació 923 ha passat a ser una avantatge :)

Un altre era que tinc dutxa i lavabo a la chambre però que el water està a fora. Bé, doncs ben pensat, la dutxa per mi sola és un luxe perquè la tinc tan neta com vull. I el water comunitari, un cop comprovat que sempre me l'he trobat net, no està tan malament perquè m'estalvio la feina feixuga de netejar-lo :)

També em queixava de lo buida que estava l'habitació. Bé, doncs ara ja no ho està! Me l'he pogut decorar tota al meu gust. I a més a més, és tota una aventura divertida buscar pels mercadillos de 2a mà, per les ofertes del Carrefour... i cada petita cosa que li afegeixes a la chambre, fa una il·lusió desmesurada :)

L'altre queixa era sobre la incomoditat d'haver d'anar a fer la bugada fora de la residència, i després del post anterior, ja no tinc res més a dir.

Així, parafrassejant clàssics, com va dir Calderón de la Barca:

"En este mundo traidor nada es verdad, nada es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira"

Surt el sol a Mons...

Una tarda a la bugaderia

2006-10-20T22:04:00.000+01:00

Fer la bugada a Mons s'ha convertit en una activitat d'allò més social.

Visc en una residència sense cap trista rentadora perquè aquí els belgues se'n van cap a casa el cap de setmana amb la bossa de roba bruta per la mama. I per tant, els pobres 15 erasmus que vivim aquí i que tenim la mama lluny, hem d'anar a rentar la roba a la bugaderia, que està a un quart d'hora de la residència.

Entre pitos i flautes, has de reservar tota una tarda sencera per anar a rentar la roba. Com que anar-hi sol és molt aburrit, quan comences a veure que tens molta roba bruta acumulada, preguntes si algú altre també hi ha d'anar i així s'acaba fixant un dia per anar-hi junts. Divendres tarda: faire la lessive!

Jo sempre hi vaig amb les meves tres amigues italianes. Carregades amb les nostres bosses d'esport plenes de roba fem via cap a la bugaderia. Parem a comprar provisions: unes coca-coles i unes patates per la gula de mitja tarda. Arribem, triem bé la roba, posem les rentadores que calguin, invadim el banc, montem la nostra paradeta i ens disposem a esperar.

Rentar: 45 minuts. Tres quarts d'hora que donen per molt. Tres quarts d'hora de xerrameca sense parar. És el nostre 3/4 d'hora per comentar tot el que passa a la residència, qui ens cau bé, qui no, lo bojos que estan els belgues, qui vol lligar amb qui, qui ha lligat amb qui... Fins i tot ens dediquem a observar i comentar com gira la roba dins la rentadora. Poques vegades entre setmana ric tan com les tardes que ens passem a la bugaderia. Perquè després de rentar, toca secar i després de secar, toca plegar la roba... sí, sí, la típica estampa de plegar llençols de dos en dos, i discutir sobre quina és la millor tècnica perquè quedin menys arrugues.

He entès d'on vé l'expressió fer safareig. És tal qual. Bé, si voleu, és un safareig més modern perquè no freguem, sinó que esperem que fregui una màquina...però la idea és la mateixa.
És una llàstima que les presses se'ns mengin sempre en la societat moderna i que, avui en dia, ja no es pugui concebre la idea de quedar amb la veïna per anar a fer la bugada... perquè us asseguro que és molt més divertit que posar una rentadora sola a casa i a corre-cuita.

Entrem a la bugaderia que és de dia i en sortim quan ja és fosc, estem cansades i tenim gana, però ens ho hem passat prou bé.

Aquesta és la foto d'un dia que se'ns va acudir anar 8 erasmus junts a fer la bugada. No va ser bona idea, rentar la roba pot ser una activitat social però entre poc i massa. Només vam aconseguir que fer-nos nosa entre nosaltres, saturar la bugaderia i tardar no sé quantes hores a sortir d'allà dins.

A la foto, jo envoltada d'italians.

El meu projecte: "HMM-based speech synthesis"

2006-10-18T09:00:00.000+01:00

Bé, doncs. Ja que el motiu "oficial" que m'ha portat a Mons és fer-hi el meu projecte final de carrera, trobo just dedicar un post a explicar una mica a què em dedico aquí.

M'he decidit a fer el post després d'adonar-me que no tinc gaire, per no dir gens, d'idea de què s'han dedicat a fer els meus amics que han marxat fora, telequilment parlant. Intentaré fer una explicació assequible a tots els públics i sense fer servir gaire vocabulari tècnic.

Per resumir-ho en una frase, treballaré per fer un sintetitzador de veu en francès. A partir d'aquí, us poso una mica en context i us explico:

Un sintetitzador permet generar una senyal acústica, de veu, a partir d'un text escrit. Com es fa? Bé, el procés consta de dues parts. Primer, s'ha d'entrenar el sistema. Això vol dir, donar-li molts fitxers d'audio amb frases gravades acompanyats de fitxers de text amb la transcripció fonètica del que s'ha gravat i demés informació. Així, durant hores, es deixa que el PC vagi fent estadístiques de manera que "aprengui" quins són els paràmetres de la senyal de veu que corresponen a cada fonema, tenint en compte molts factors, com ara quins fonemes té al costat, si la síl·laba és accentuada o no, la categoria gramatical de la paraula en que es troba, etc.

Una vegada el sistema està entrenat, ja se li pot entrar un fitxer de text a sintetitzar. Aquest, primer, haurà de ser convertit en una llista de fonemes (simplificant molt) i el programa, gràcies a la informació que ha rebut durant l'entrenament, sabrà decidir segons on està col·locat cada fonema, quins són els paràmetres de la veu que li corresponen i així podrà generar la senyal d'àudio de sortida.

La part complicada és aquesta última, saber trobar el bon camí que uneix el teu fonema a una correcta realització sonora d'aquest, de manera que la frase, a part d'intel·ligible sigui pronunciada amb naturalitat i amb l'entonació correcta.

Últimament, s'ha començat a utilitzar una tècnica nova per sintetizar veu, que consisteix en utilitzar Models Ocults de Markov (HMM) (perdoneu, és l'únic tecnicisme), que fins ara es feien servir només pel reconeixement de veu. S'ha desenvolupat ja un sintetitzador basat en HMMs, HTS, però està fet només per llengua anglesa i japonesa.

I aquí és quan entro jo. El que he de fer és entendre com funciona el codi del programa HTS per poder-hi fer les modificacions necessàries perquè sintetitzi veu en francès, a partir d'un corpus de frases franceses que m'han proporcionat.

No és fàcil, encara estic lluny de veure la llum al final del túnel. De moment, llegeixo. Em documento de mil coses que necessito saber, siguin llibres sobre síntesi de veu, com tutorials per aprendre les comandes de Linux... perquè sí, inevitablement he hagut de rendir-me a l'evidència. Quan vas pel món i necessites l'ordinador per fer alguna cosa més que xatejar i escriure mails, t'adones que acabes necessitant Linux. Ara és quan m'arrepenteixo d'haver ignorat el pingüino durant tota la carrera.

El que té de bo i de dolent el projecte és que yo me lo guiso, yo me lo como. Ni equip de treball ni res. Si d'aquí 6 mesos hi ha un sintetizador de veu basat en HMMs en francès, l'hauré fet jo (bé, amb l'inestimable ajuda d'en Laurent, un company que està fent la tesi i que m'ho explica tot). I si no n'hi ha... doncs hauran d'esperar-se al proper estudiant que vagi a fer-hi el projecte.

Gent

2006-10-15T22:25:00.000+01:00

Avui he anat a Gent (Gantes) i m'ha encantat. M'he enamorat d'aquest tapís que hi havia a la catedral de Saint Bavo. I me n'he enamorat a l'hora que se'm feia estrany que un tapís així estés en una catedral, on tots els vitralls, estàtues o pintures tenen connotacions clarament cristianes.
Res més a dir, una imatge val més que mil paraules.

També m'he enamorat dels canals i de la passejada en barca que hem fet, com a bons turistes.
El centre de Gent està fet per sortir a les postals...

I naturalment, com bona catalana, m'ha encantat el nom d'alguns dels carrers que et trobes per Gent...

Les boles de pols sota el llit... generació espontània??

2006-10-09T13:17:00.000+01:00

Avui fa un mes que vaig arribar a Mons.

Diuen que nunca és tarde si la dicha es buena. Jo mateix, ha sigut ara la primera vegada que he marxat a viure fora de casa els meus pares. Per això, potser tard per alguns, és ara que he començat a descobrir molts coses sobre els què-haceres del hogar... perquè hi ha moltes coses que només te les ensenya l'experiència.

Estava convençuda que una de les coses que més m'agradaria de viure sola seria que podria deixar una graaan muntanya de roba sobre la cadira sense que ningú (la mama) és queixés, o que podria tenir la taula tan desordenada com volgués, que escombraria quan em vingués de gust... I ves per on, per sorpresa meva i tot, m'ha passat tot el contrari: m'estic tornant una maniàtica de l'ordre i la neteja! (qui ho havia de dir...)

A força de viure-ho, una s'adona de fenòmens curiosos, com ara que, si no escombres, apareixen misteriosament boles de pols a sota el llit, encara que a tu et sembli que no has fet res d'especial perquè elles arribessin fins allà.

Així, després d'haver descobert una relació directa entre passejar-se amb les bambes de carrer per dins l'habitació i la freqüència de l'escombrat, vaig decidir adoptar dues mesures de seguretat. Primer, vaig comprar una estoreta per posar a la porta d'entrada, de manera que un es pugui (estigui obligat) a fregar-se els peus abans d'entrar. La segona és encara més fàcil: les sabates es queden al rebedor, i per dins de la chambre, un va en sabatilles o mitjons.

D'altra banda, el fet que per rentar la roba a màquina hagi de caminar un quart d'hora i pagar uns 4,5€ m'ha portat a rentar sempre la major part de la roba a mà. Cosa que també és tot un art i que m'ha m'ha fet adonar de la necessitat d'un respallet per les taques difícils i un spray lleva-taques.

I d'aquesta manera, en un mes he aconseguit recopilar tots els productes de neteja haguts i per haver: pels vidres, pel lavabo, pels plats, per la roba, pel terra... i tot el tipus d'estris necessaris: escombra, recollidor, drap per la pols, drap per eixugar plats, baieta per fregar el lavabo, que no és la mateixa que la de fregar els plats, ni la de fregar el terra...

Aprofito per presentar-vos dues grans adquisicions per la meva habitació:

<-El minisofà que es veu a la foto és molt còmode per llegir però alhora es desplega i és un llit! És xulíssim! Ja sabeu, em podeu venir a visitar quan vulgueu! Aquesta nit ja hi he tingut la primera convidada :)

I aquests són els amics que em fan companyia, un cactus i una planteta, espero que no se'm morin perquè em sabria greu ->

I és que em sembla que és el sentiment de propietat que m'empeny a fer tot això, la neteja i les ganes de decorar-la. Ara aquesta habitacioneta és casa meva, em pertany, i jo en soc la mestressa. I m'agrada tenir-la neta, pulida, ordenada... perquè després d'un mes, ja me la sento meva.

Els belgues... "ils sont fous"

2006-10-09T11:00:00.000+01:00

"Ils sont fous" (estan bojos) és la frase de moda entre la comunitat erasmus, llegeixi's jo i les meves amigues italianes, quan comentem, observem o coneixem alguns dels belgues que corren per aquí.

Una mica d'història...

Abans que res, un petit incís important. Per parlar amb propietat, els que sont fous són els wallons, de la Wallonia. Els altres (els flammands) simplement no els conec, encara. El terme belga, culturament parlant, no existeix. Si Bèlgica és un sol país administratiu és únicament perquè tenen una monarquia que els manté units. Però un cop a dins, la frontera està molt clara. Excepte Brussel·les, on les dues llengües són oficials, la resta de ciutats tenen molt clar a quina part són, o bé són Flammandes o bé Wallones. I el caràcter i la manera de fer de les dues comunitats són completament diferents.

Fa anys, la Wallonia era rica per les seves mines. Immigrants de tot Europa hi arribaven per treballar-hi i així, era una regió pròspera. Ara s'ha girat la truita: les mines ja no serveixen per res, i ara la riquesa es concentra a la part flammande, la més industrial. És per això que aquesta última ara reclama la independència dels wallons, que s'han quedat com una societat més pagesa, més humil, més pobra. I per demanar la independència ho fa a través d'un partit d'ultra-dreta, que ha tornat a pujar una mica el nombre de vots en les últimes eleccions del passat dia 8. Un apunt més: Sabeu que a Bèlgica el vot és un deure i no un dret? És obligatori presentar el vot a les urnes, sí, sí... teòricament, com a mesura per evitar grans pujades de partits ultra-conservadors.

Perquè ens entenguem, el que coneixem a Europa de Bèlgica és la part flammande: Brugges, Gent, Ambers, Liège... Ningú para atenció a la pobra Wallonie, amb ciutats tan maques com el mateix Mons, Tournai o Binche (on hi ha un carnaval declarat patrimoni de la humanitat).

Els amics Wallons

A mi els wallons em cauen bé. Tal com els vaig comparar l'altre dia amb els Hobbits, també els podria comparar amb els ireductibles gals de l'Asterix... així fent vida tranquil·la al poblat, però una mica bastos, a vegades.

I eus aquí algunes de les seves costums que m'han cridat l'atenció fins ara. Els wallons són petoners. M'explico: aquí la gent es saluda amb un petó a la galta (no dos, com nosaltres, ni tres com els italians). I quan dic la gent, inclou nois amb nois, cosa que al principi em va xocar bastant. I quan dic es saluden vull dir sempre, absolutament cada vegada que veus algú. De manera que et passes el dia fent petons. Al passillo de la resi, a cadascú que et trobes, muaks. Cada matí quan arribo al Laboratori, ronda de petons: petó al meu profe, petó al tècnic, petó als que fan la tesi... I quan arriba algú més tard que jo: "toc, toc" a la porta, un bonjour i un petó :)

I als wallons, com a tothom, els agrada divertir-se a la seva manera. Beuen cervesa i canten sempre, sempre, sempre. A qualsevol bar, a qualsevol hora, qualsevol ocasió és bona perquè un de la colla llanci un cant, i tots el segueixin. Canten cançons populars. Ara he entès perquè durant la Bleusaille ens en feien aprendre tantes! Realment, una de les maneres que tenen de divertir-se quan estan en guindaille (que vol dir, "de gresca") és cantar.

I després, sense saber ben bé per què, sovint et trobes gent disfreçada pel carrer que es diverteix a la seva manera. Des de que arribat, ja he vist unes sis o set despedides de solter que, pel que em sembla, són com una segona Bleusaille pel nuvi.

Aquest mateix, ens el vam trobar dissabte. Un senyor Peter Pan que ens demanava que li donessim un euro per poder-li fer un petó, amb tota la colla d'amics al darrera que filmaven l'escena, clar. Davant la sorpresa, la nostra pregunta va ser: "Ets belga, oi?" i ell: "és clar" i nosaltres "Aaah..ara ho entenem, està clar, vous êtes tous fous"

La ville de Mons... et la vie à la ville de Mons

2006-10-07T19:29:00.000+01:00

Aquest cap de setmana, ja recuperada del xoc de la Bleusaille, ens hem dedicat fer una visita turística en tota regla a la ville de Mons.

Mons és una ciutat petiteta però amb molt d'encant, ja que els montois (habitants de Mons) han fet tot el possible perquè conservi tot l'esperit de la Vella Europa. És una ciutat emmurallada i d'aquesta manera es tenen molt clars els límits d'on comença i on acaba. I talment com a l'epoca medieval, hi ha 5 portes d'on surten els 5 camins, ara 5 carreteres, per marxar de la ciutat en la direcció escollida.

La Grand-Place (la plaça major) té edificis de totes les èpoques i està considerada una de les places més maques de Bèlgica. Realment és el cor de la ciutat i, part de la seva bellesa, és que està plena de vida. L'edifici de l'Hotel de Ville (ajuntament), del segle XV, presideix la plaça i acull a la seva entrada el famós Singe porte-bonheur, un petit mono al que si li toques el cap amb la mà esquerra tens sort assegurada per un any.

Le Beffroi (s. XVII) és un campanar sol, sense esglèsia, de 87 metres d'alt. És el que vindria a carecteritzar l'skyline de Mons perquè estiguis on estiguis el veus. Amb la seva alçada, ajuda als que no tenim orientació a trobar el nord (tot i que realment perdre's a Mons és impossible, fins i tot per mi). I amb les seves 49 campanes deleita les orelles dels habitants donant tots els quarts d'hora.

El que més em va impressionar de Mons el dia que vaig arribar va ser la Collégiale Sainte-Waudru, una catedral exageradament enorme per un ciutat petiteta, quasi un poble. Avui he tingut l'oportunitat de veure-la per dins i és una meravella, altíssima.

El trajecte més llarg que pots arribar a fer a Mons no crec que superi els 20 minuts a peu. Tot i això, els autobusos intra-muralles són gratuits absolutament per a tothom, cosa que ajuda a reduir el possible tràfic a la ciutat. Fora de la muralla hi ha uns grans magatzems per comprar tot el que la ville no et pot oferir i als quals hi pots arribar amb un altre autobús, també gratuït. De totes maneres, el carrer principal de Mons, peatonal, està ple de botigues, restaurants, bars i terrasses que ja et proveeixen de tot el que necessites sense necessitat d'haver de fer sovint excursions al Carrefour de les afores.

Tot i que Bèlgica sigui un país modern, els habitants de Mons mantenen un amor per les tradicions i el què-fer de l'Europa del segle passat. Els diversos mercats que et trobes pels carrers de la ciutat segons el dia de la setmana t'ho recorden: divendres mercat de fruites i verdures i peix, dissabte mercat tradicional (formatges artesans, carbasses, mermelades i filadors de llana), diumenge, mercat de Flors... Tots ells plens de gent riallera que s'hi passeja i fa la compra setmanal. Jo també m'hi he acostumat a anar-hi i m'encanta, realment la fruita que s'hi ven és bona, bona, per no parlar dels formatges o dels pans i les coques fetes a casa.

La gent de Mons realment em recorden als Hobbits de la Comarca (del Sr dels Anells). Viuen tranquils, en un poble tranquil, i els agrada riure i beure cervesa. El proper post anirà dedicat a ells, als belgues, perquè al cap de conviure amb ells durant tres setmanes una ja s'adona de com són...

Per acabar, aquí trobareu més informació sobre la petite ville de Mons. Fins a la pròxima!

Jo i la Penne

2006-10-05T09:45:00.001+01:00

Això que porto al cap és la famosa Penne, el que et distingeix com a batejada. Aquesta és la de la meva padrina, que me la deixa de moment. La meva me la donaran d'aquí unes dues setmanes, en una espècie de ritual estrany, també. Rarots.

La Bleusaille est dejà finie. Impressions confoses

2006-10-05T09:45:00.000+01:00

Ja estic batejada. Punt.

Ahir va ser un dia dur. L'últim deia de la Bleusaille és de jornada completa. Vam quedar a les 7 del matí a la Residència i vam ser batejats cap a les 8 del vespre. Més de 12 hores de tortures, que es van fer llargues. No s'acabava mai. A part de la fatiga psicol·lògica, hi ha una part de fatiga física important.

Bàsicament el matí és suportable. Es repassen els cants que s'han après i es canten amb una espècie de "xaranga", amb tambors i trompetes, i encara fa il·lusió i tot. Després de dinar, es fa un tour a tota la ville de Mons, tots disfreçats, mentre suportes que et vagin fent de tot. La veritat és que no em pensava que es pogués tenir tanta imaginació a l'hora de fer coses de mal gust, però està vist que la realitat supera la ficció. Tots porten coses per menjar o per beure: les coses més fastigoses que us pogueu imaginar (inclós menjar per animals, pastilles de caldo avecrem, i coses que més val no preguntar què són). I has de suportar que et cridin, et facin obrir la boca i... nyam, nyam, bon profit! Fastigós. O bé que t'empastifin el cap amb formatge pudent i la cara amb menjar de gos. Vomitiu. I humiliant.

Així tot brut i amb cara de no-entenc-res, et porten a les escales de la catedral de Mons (preciosa i enorme, per cert) i et fan cantar el Cant de la Facultat amb la mà al cor, devant de tothom que hagi vingut a veure l'espectacle. Realment, la idea de folklore que tenen aquesta gent, no acaba de ser la mateixa que la meva.

I després, sense saber com ni perquè sents una mà que se t'emporta a correcuita, i en menys de 5 minuts ja ens hem quedat sense els nois, només noies: Bleuses i Plumes. I aquí comença el bateig de veritat. La resta que he explicat fins ara, només era per començar. El bateig de veritat és fa uns quants kilòmetres lluny de Mons, suportant un viatge amb autocar horrible per arribar-hi, en una masia abandonada, al més pur estil de ritual satànic.

Sento decebre els possibles lectors del blog però avui, per primer cop en aquest petit diari, s'aplicarà censura. No ho faig ben bé pel jurament que vaig fer de mantenir el secret, però la veritat és que no em veig en cor de deixar escrit gran part de les coses que em van fer o que vaig fer ahir. Potser quan ens retrobem i xerrem, si surt el tema, us en faig 5 cèntims, però ara mateix se'm fa molt difícil trobar paraules per redactar-ho i deixar-ho aquí penjat. He entès perquè hi ha secretisme al voltant del Bateig, i em fa ràbia ser-ne partícep perquè m'havia proposat reportar-vos-ho tot.

Ara les impressions són confoses. Durant tot el dia, suportant-ho tot, m'anava imaginant el post que redactaria, ple de ràbia contra la Bleusaille: volia dir que definitivament NO, la fi no justifica de cap manera aquesta cosa tan salvatge. El que passa és que quan surts de la casa del bateig, només et trobes que somriures i felicitacions i gent que et diu que ho has fet molt bé. I a la nit hi ha sopar de noies i festa. I parles amb gent que fins ara odiaves i t'adones que són simpàtics, que són com tu, i que tot era un gran, gran, gran teatre. I la felicitat d'haver-ho acabat no et treu el somriure de la cara, i se t'oblida tot el que has patit durant el dia.

Diuen que la Bleusaille s'està perdent, que cada cop són menys els que la volen fer. I és que realment, està passat de moda. L'esperit de la Bleusaille, al meu parer, és bastant patriota-ranci-conservador. És una mica com el servei militar. Quan era obligatori feia patir, però a quanta gent li hem sentit dir que era una etapa que t'espavilava i et feia home? Tot i això, ara el servei militar obligatori també es veu com una cosa obsoleta, en una societat més moderna. Com ho serà la Bleusaille d'aquí poc, em sembla.

Bé, s'acaba el meu diari de peripècies. El blog continuarà, per això! Ara em toca posar ordre a la meva vida i fer tot el que no he pogut fer durant aquestes dues setmanes i mitja, començant per descansar.

Fins a la pròxima.

Le Roi des Bleus et La Reine des Bleuses. 11ème jour

2006-10-02T23:11:00.000+01:00

Per mi, l'activitat de la jornada ha sigut el concurs del Rei/Reina dels Bleus/es.

El post pot ferir la sensibilitat dels qui no estan acostumats a beure en molta quantitat. De fet, el que he vist avui m'ha ferit la sensibilitat a mi i tot.

El concurs consistia en beure cervesa (com no). Aquí han inventat un nom, i el seu corresponent verb derivat, per anomenar el que nosaltres en diem St. Hilari. Aquí es diu "fer un affond" o, en el seu defecte, "affoner un vas de cervesa". És a dir, pels que no comprenen l'argot, consisteix en beure tot un got sencer de cervesa fins al fons, d'un sol glop, sense parar i sense gleter (que no et regalimi el liquid fora els llavis).

Exposaré les regles del concurs: Anava per rondes i es feien eliminatòries cada 4 persones. Les dues que ho feien millor passaven a la següent i les altres dues eliminades. La primera ronda consistia en affoner 3 vasos de cervesa (d'uns 300 ml/vas) del tirón, sense poder vomitar entremig (no és que ho digui jo, és que era una norma). La segona ronda (només per aquells que havien superat la primera) consistia en affoner 5 vasos de cervesa del tirón, altre cop sense poder vomitar. La 3a ronda consistia en affoner 7 vasos de cervesa, ara sí, vomitant tantes vegades com t'anés bé entremig. I la última, on només hi arribaven 2 participants, consistia en affoner 10 vasos de cervesa, altre cop vomitant quan et plagués. Com a observació, els que arribaven a la final, havien de beure 10 vasos de cervesa, més els 3+5+7=15 vasos que ja portaven al cos.

Jo, pobre de mi, no he passat de la primera ronda. De fet, cap erasmus ho ha fet. Hem arribat a la conclusió que era una qüestió purament genètica, o, si més no, d'habitude. Déu ser que des de petits, les mares ja els fan beure el biberó a corre-cuita, perquè sinó, no m'ho explico.

Quin espectacle! (anava a escriure "digne de veure", però em sembla que no, que un s'ho pot estalviar). La cosa ha acabat com us imagineu (de fet, pitjor del que us imagineu, segur) però crec que no cal que doni excessius detalls.

Només un petit comentari, que és el que porta a reflexió, i el que us xocarà més de tot. Sabeu qui presidia l'acte del Concurs? Ni més ni menys que el senyor Rector de la Facultat, tot trajat i amb l'insígnia del post anterior, ben clavada a la solapa. Això de la Bleusaille és una cosa ben enquistada. De fet, si el Rector hi era és perquè ell va ser batejat a la promoció 139... i qui sap, potser aquell any, ell va ser el Roi des Bleus.

Le Chant de la Fac

2006-09-29T17:20:00.000+01:00

Bé doncs, ahir la méchoui (barbacoa) va ser gran, gran:) Però avui us parlaré d'una altra cosa.

Una de les coses que més m'impressiona de la Bleusaille és lo molt que ho viuen tots els que la organitzen. Viuen per això, són una secta, com diem la majoria d'eramus que ens hem trobat enmig d'aquest percal. És impressionant veure la passió amb la que canten els cants, lo orgullosos que estan de ser Wallons, i de ser politècnics.

Els brillen els ulls quan ens diuen que hem de conservar les tradicions i el folklore, quan ens diuen que tot el que fan és per nosaltres, quan ens parlen dels valors de l'amistat que s'han de crear entre nosaltres. Els brillen els ulls quan ens ensenyen el significat de les insígnies de la Polytech. Els brillen els ulls quan canten l'Himne de la Facultat. Per això, com a mínim, us vull ensenyar aquestes dues coses.

Us poso una foto de la insígnia. Un compas, un martell i un pic: molt politècnic tot plegat. Lo del pic és perquè la Facultat de Mons és (més aviat, era fa uns anys) molt reconeguda per la seva escola de Mines. Aquesta insígnia la porten a tot arreu: a les pennes (les gorres), a les capes i les togues, arreu. I jo, ara mateix, també. La disfreça que he hagut de portar durant la Bleusaille havia d'estar plena d'insígnies ben grosses i sobretot, ben fetes. I no va de broma: a mi em van estripar la pancarta amb el meu nom perquè van dir que la insígnia que havia dibuixat era una merda i massa petita.

L'altra cosa que heu de conèixer és el Cant de la Facultat. Sempre, sempre, sempre s'ha de cantar amb la mà al cor. I com ens fan repetir sempre: "Chanter est geuler", que vol dir que hem de cridar com animals mentre la cantem perquè des de lluny la gent ens senti i s'adoni que som Politècnics. He de reconèixer que el cant fa gràcia. Perdoneu la traducció, no és exacta ni massa ben feta però la idea es capta. Encara que us sembli llarg i en francès, ja fa dies que me'l sé de memòria. Si no el cantem 10 cops al dia, no el cantem cap.

En quant als cants, aquest és l'únic decent. D'aquí uns dies hi haurà un post amb un recull de la resta de cants que ens ensenyen, la temàtica dels quals no és massa variada: o parlen de beure, o de sexe, o de marranades. De moment, aquí us deixo.

Aquí es respira ambient de divendres: després de migdia la resi ha quedat deserta, tota pels erasmus, res de Bleusaille fins dilluns, un cap de setmana de calma per reposar una mica el cos. Fins aviat.

CHANT DE LA FAC

En notre Wallonie,

Il est une faculté,

Ou l’on craign pas la vie

De l’étudiant guinsé,

Quand dans la guindaille,

Parmis les futailles,

La Polytech de Mons est là,

On ne nous ignore pas.

Et aux petites heures du matin

Quand tous les gamins sont morts pleins

La Polytech de Mons tient le coup

Et on reste debout

On nous a dit: les études que vous faites

Sont pas faciles, il faudra travailler,

Vous ne serez pas toujours à la fête

Si vous ne voulez pas vous faire péter.

Mais pour un étudiant c’est pas une vie

Que de bloquer sans cesse et sans arrêt,

J’m’en fous et j’suis en Polytechnique

Pour m’amuser, pour boire et guindaller

Et quan nous nous éveillons midi sonne

Il est trop tard, encore tríos cours brossé

Aucun regret, la biere est toujours bonne

Et nous attend au bistrot d’à côté.

Agités par un réflexe éthylique,

On se lève on va la deguster

On est entré à la Polytechnique

Pour s’amuser pour boir et guindaller

Et quand nous sortirons de notre revé

Une triste vie pour nous va commencer:

La femme/l’homme, les gosses et puis enfin la crève

Ne cesserons pas de nous emmerder.

Profitons-en, le temps passe si vite

On n’meurt qu’une fois, c’est là la verité

On est rentré à la Polytechnique

Pour s’amuser pour boire et guindailler.

A la nostre Wallonie,

Hi ha una facultat

On no es té por a la vida

De l’estudiant tajat

Quan estant de festa

Entremig de tot,

La Polytech de Mons hi és,

No ens ignora pas

I a primera hora del matí

Quan tots els nois estan ja morts

La Polytech de Mons es manté

I tothom resta d’empeus

Ens han dit: els estudis que feu

No són fàcils, caldrà traballar

No podreu estar sempre de festa

Si no voleu suspendre

Però per un estudiant, no es pot tenir una vida

Reprimint-se sense parar

Se m’en fot i estic a la Polytechnique

Per divertir-me, per beure i anar de festa

I quan ens despertem, ja és migdia

Massa tard, ja ens hem saltat tres classes

Cap problema, la birra sempre és bona

I ens espera al bar del costat

Moguts per un reflex etílic

Ens aixequem i l’anem a degustar

Hem entrat a la Polytechnique

Per divertir-nos, beure i anar de festa

I quan sortirem del nostre somni

Una trista vida començara per nosaltres:

La dona/el marit, els nens i al final les malalties

No deixaran d’emmerdarnos

Aprofitem-ho, el temps passa tan ràpid

Només es mor una vegada, aquesta és la veritat

Hem entrat a la Polytechnique

Per divertir-nos, beure i anar de festa.

On va faire de bonnes actions. 7ème/8ème jour

2006-09-28T10:12:00.002+01:00

Reprenc el blog amb més bon humor que l'últim dia. Això de la Bleusaille deu ser com la vida mateixa: "una de cal, una de arena", avui pateixes però demà, com a recompensa, passaran coses millors.

Després del meu dilluns de moral baixa, els Poils i les Plumes (els que ens fan la vida impossible) van ésser compassius i ens van preparar una "soirée piscine". I com diuen en francès, va ser "chouette" (que vol dir guai). Tots plegats amb més bon humor vam fer piscina de nit, de 8 a 11. L'esperit de la Bleusaille continuava sent-hi present: vam cantar a l'autocar, vam cantar des de l'aigua, vam cantar tirant-nos pel tobogan, vam cantar als vestidors els cants de les noies (al tanto, noies, pq el dia que us els ensenyi us faran gràcia: deixen als homes per terra!) I la veritat és que vaig aprendre més cançons en una tarda que les que havia après fins ara, amb la pressió de la gent cridant-me al meu voltant.

Ahir, dimecres dia 27 de Setembre, era la Festa de la Comunitat Francesa a Bèlgica, o sigui de la Wallonie. Era festiu i hi havia activitats a fer per tot Mons. Nosaltres, els Bleus, per un cop durant 2 setmanes, vam fer una cosa realment útil per la societat. Ens vam passar la tarda picant porta per porta, recollint menjar per donar al Resto du Coeur (associació benèfica). Va estar molt bé anar per les cases conversant amb la gent de Mons, i a més a més, vam aconseguir molta teca :)

Al vespre, era la "soirée Parrain-Fillole" (Padrí-fiola) i havies de fer tot d'activitats tipus gimcama amb el teu padrí. En Pièrre, el meu padrí, es mereix una menció al blog: Té ja 10 estrelles a la Penne (La Penne és la gorra que em donaran si em batejo, i cada estrella són els anys que portes a la facultat) i és tot un personatge, la festa personificada.

Per continuar amb les activitats de bon rotllo, aquesta nit fem una barbacoa en un bosc a l'aire lliure. Llàstima que sigui després de 3 hores a la sala de tortures perquè avui toca "ramassage" (recollida de diners), i té pinta que serà dur.

Ja em queda menys d'una setmana: dimecres dia 4 és el Jour J.

Ja no fa gràcia. 6ème jour.

2006-09-26T10:39:00.000+01:00

La Bleusaille m'ha deixat de fer gràcia.

Això no vol dir que tingui ganes d'abandonar-la, ja porto una setmana patint-la i no vull que sigui per res. Tampoc tinc ganes de donar-los aquesta satisfacció, i per tossuda, jo. A més a més, un dels meus principals objectius és de ser-ne reportera per satisfer la meva curiositat, saber fins a on són capaços d'arribar, i intentar-ho explicar lo més objectivament possible.

La frase a discutir i a sospesar, des del meu punt de vista sempre ha sigut la mateixa: "La fi justifica els mitjans?". I per mi, ahir, la resposta va ser un clar no.

Hi ha certes persones que tenen massa a flor de pell les ànsies de poder i l'abús d'autoritat. Això ho veiem cada dia a les notícies i en casos molt més greus, com són els soldats que, envaïts per un esperit de superioritat, es permeten el luxe de torturar als més febles que se'ls creuen per davant. Aquest mateix sentiment, a escala molt més petita i quotidiana, també el trobem en porters de discoteca o en guàrdies civils, que només per portar uniforme es creuen realment superiors. Bé doncs, això mateix, a la Bleusaille, i amanit amb litres d'alcohol, fa que a vegades, com ahir al meu parer, la gent es passi de la ratlla.

Una cosa és un joc ple de bromes pesades i l'altra és rebaixar a la gent tractant-los vertaderament com animals. Ahir, a la sala ping-pong (o sala de les tortures, com dic jo) vaig veure plorar com nens petits, molta gent. Vaig sentir cridar com mai. Per sort a mi no em van fer gaire res, però només de veure tot el que vaig veure, vaig arribar a l'habitació amb llàgrimes als ulls. Fer aguantar un noi amb el cap submergit en aigua fins que surt vermell em sembla que són coses que ja no s'haurien d'estilar, i que surten de to.

Asseguda en un terra ple de cervesa, aigua i cabells de tots els nois als que rapaven, amb el cap cot estudiant els meus cants, sentint els plors, i alhora els riures dels qui van excessivament ebris, i suportant de tant en tant que em vinguéssin a tocar la moral, pensava que havia deixat de trobar-li cap gràcia a la Bleusaille.

Dues dades frapants perquè us n'acabeu de fer una idea. Primera: fa uns deu anys hi va haver un mort a la Bleusaille. Segona: El Forum d'empreses més important que es fa a la Facultat Polytechnique de Mons és només per gent que ha estat batejada. Es veu que les empreses només volen gent valenta i coratjosa, que sàpiga patir, aguantar i tirar endevant. O potser, com ara em comença a semblar, només volen gent amb poca personalitat, que no sigui capaç de decidir que no té ganes de passar per aquest calvari, que no té ganes que li rebaixin la dignitat, i que està segura que trobarà una colla d'amics a la facultat sense haver de demostrar res a ningú.

De totes maneres, a un Erasmus, jo el continuaria animant a que la fes, com jo, que la penso acabar, perquè crec que és una cosa digne de veure i que realment es fa difícil d'imaginar si no s'ha viscut.

Festival montois de Théâtre en rue

2006-09-22T23:11:00.000+01:00

Per descansar una mica de Bleusaille...

Aquí us penjo un parell de fotos d'un espectacle que van fer el cap de setmana passat a la plaça major.

En un dels meus primers passejos per Mons, vil·la aparentment tranquil·la, va i em trobo un gran muntatge artístic-musical tot curiós: trapecistes tocant un bombo mentre feien malabars sense perdre el ritme, esquelets fent guitarrejos potents i un quartet de corda tocant des de les altures penjats amb una grua.

Grata sorpresa per un cap de setmana aburridot, i grata benvinguda a la ciutat.

El nom de l'espectacle: "Lâcher de violons", de la companyia Transe Express, inventeurs d'imaginaire , tot dins del festival montois (de Mons) de Théâtre en rue.

Après-midi "sportif". 4ème jour

2006-09-21T23:44:00.000+01:00

Sí, MarcM, ja n'han rapat a un, però anem a pams, que la història és llarga.

De veritat que m'agradaria fer posts més curts, però em veig incapaç, un dia de Bleusaille dóna per molt, i encara em deixo moltes coses per explicar, creieu-me.

Avui a les 15.15h tocava "après-midi sportif" en un descampat. La primera hora ha sigut agònica, almenys per mi, que la forma física no és lo meu. Córrer amunt i avall, abdominals, flexions...tot al més pur estil Vietnam. L'experiència de fer flexions, amb lo que a mi em costen, amb un tio al costat que em cridava: "Baixa més!! més!! MÉEEEEEES!!!!" quasi em fa defallir. Però bé, un cop passat el tràngol, la tarda d'esports no havia fet més que començar:

La Bleusaille m'ha permès fer una cosa molt, molt de pel·lícula, que no crec que gaire gent tingui la oportunitat de fer. En una paraula: fang. Fang partout! Fang fins que no ha quedat cap tros de pell blanca sense embrutir. Ens han portat a una espècie de circuit on havíem de fer tot de coses emmerdant-nos en fang: arrossegar-nos per terra com soldats en plan comando, fer lluites de fang cos a cos en un ring... i tot això, mentre ells ens anaven tirant fang com qui tira boles de neu. Et venia algú i et deia: "Tu, bleuse, tanca els ulls!" I pam, empastissada de fang a la cara... Ja sé que fa fastiguet però després de la primera taca li acabes trobant el gustillo. Hagués sigut el paradís de tots els tranceros ;) (Encara que estigueu posant cara de fàstig devant de l'ordinador... no em digueu que no us fa un punt d'enveja? ;p)

Una de les proves que havies de passar feia molta angoixa, tot i que no ho semblava aparentment. Imagineu-vos un tub d'uns 3m, a modo de túnel, que has de creuar per dins estirat en plan comando, i posat en un pèl de lleugera pendent. Sembla fàcil, pro quan ets dins el túnel rellisques i no arribes mai a la llum. I aquí és on entren els valors de la Bleusaille altre cop: per sortir necessites que algú et doni un cop de mà des de l'altre costat. Ja en saben ja, aquesta gent. Els llaços de companyerisme que es creen amb tota la gent que estem fent la Bleusaille són forts perquè s'han creat en situacions una mica límit, si se'm permet exagerar.

I com que tot té una recompensa, al final ens han sorprès dient-nos que durant 15 min s'intercanviaven els papers, ens han donat les gorres i ells eren els Bleus. 15 minuts per desfogar-se. Després d'uns instants de vacil·lació, allò ha estat un festival. Creieu-me que no costa gaire passar-se a l'altre costat. De totes maneres, tot va una mica a caràters. Jo no sabia què fer, no en sé de fotre bronques. Però tot d'una, se m'ha acudit què havia de fer: He anat a buscar un tio que ahir m'havia estat fent dir que era espanyola i no catalana, l'he fet posar de genolls davant meu i li he preguntat d'on venia jo. Li he fet repetir 5 vegades: "La Catalogne n'est pas l'Espagne!!" i jo li anava dient: "Més fort, més fooooort!!": Divertit, divertit, divertit:)

Canvi d'escenari. Tornada a la resi i "Séance de chants" per aprendre més cants. (Un dia us faré un post només dedicat als cants perquè no tenen desperdici). Al final de cridar-nos i més cridar-nos ens han fet posar a tots asseguts a terra, amb la cara entre les cames, mirant a terra. Prohibit pujar la mirada. Ens hem estat una bona estona així mentre ens fèien cridar : "uuuhhhh" ben fort. Mentrestant se sentien cadenes i passos però no podies saber què estaven fent. De cop ens han fet callar i ens han dit: "Pujeu el cap i mireu què li passa a un Bleu que no se sap els cants!!!". Impresionant: Hi havia un cercle de 20 encaputxats de cap a peus, com botxins, i enmig una guillotina, amb un dels Bleus atrapat, treient-hi el cap i les mans. Quina impressió la imatge! I un dels botxins ha tret la màquina d'afeitar, i l'ha rapat.

La tarda no s'acaba aquí. Les Bleuses (noies) ens en hem hagut d'anar amb les noies grans, a fer una estona de tortura de sexe només femení. Hem entrat a una sala tota fosca, només amb espelmes en plan ritual satànic. Quina por, en serio. Si hi ha una cosa encara molt pitjor que un belga bàrbar cridant-te, és una belga cridant-te (no cal ni que sembli bàrbara). Les noies fem por. No sé si és genètica o què, però ha sigut de llarg la meva pitjor estona, psicol·lògicament parlant, a la Bleusaille.

De totes maneres, no sé si és el síndrome d'Estokholm o què, però començo a veure-li el sentit a cadascuna de les coses que fan. Quan tot això acabi, us faré un post sobre les reflexions que n'he tret, que tenen pinta a ser bastantes.

Quan torni a Barcelona, no us miraré igual.. jo seré una superdona i la resta, nenazas!

Sisi CoinCoin

2006-09-20T17:43:00.000+01:00

A dalt, una italiana i jo disfreçades de SisiCoinCoin per la Bleusaille (difícil d'explicar perquè).

A baix, una de les enganxines que he de vendre. Un altre dia us explicaré què signifiquen les insignies.

PD: Désolée, però no hi haurà document gràfic sobre la Bleusaille: impossible emportar-me la càmara a aquell caos de perdició (a part de que està prohibit). Ells sí que fan fotos, que espero que almenys les pengin en algun lloc quan tot acabi.

La letra con sangre entra: GUEULEEE!!! 2/3ème jours

2006-09-20T16:58:00.000+01:00

Continuo el meu reportatge sobre la Bleusaille des de la chambre, on estic reclusa. Sí, des de fa una estona fins demà a les 7 del matí els Bleus ens hem d'estar tancats a l'habitació, sense parlar entre nosaltres ni tant sols (llàstima que els antepassats belgues no pensessin que s'inventaria l'skype:p).

Avui toca jornada a casa per estudiar de memòria (apprendre par coeur) tots els cants i himnes que ens han ensenyat. De totes maneres, jo aprofitaré per continuar-vos posant al dia.

La Bleusaille cansa, cansa molt. És una fatiga psicol·lògica molt bèstia. Destinar la major part del dia a deixar que t'insultin i et cridin i pensar que encara em queden molts dies així, és, com diuen les italianes, pesante, pesante.

L'altre dia em vaig oblidar de comentar un parell de coses, com ara que abans de començar-la vam haver d'omplir fitxa mèdica i tot (perquè us feu una idea de com van les coses). I els nois van haver de firmar que deixaven que els rapessin, a no ser que tinguessin un impediment molt fort, que ningú té.

Les Bleus no podem beure més que aigua durant tots aquests dies. Així que les coses van de la següent manera: Se'ns convoca a una hora a la resi i quan hi arribem els grans ja estan tots ben mamats. Quina manera de beure! Increïble!Fan uns sant-hilaris de cervesa que em deixen bouche bée. I a partir d'aquí se'ns tanca en una sala on, com si fossim rates de laboratori, ens continuen putejant mentre ells continuen bebent. Ahir vam estar tancats de 5 a 11 de la nit. Imagineu-vos lo borratxos que anaven, bebent des del migdia, i imagineu que els crits que et feien cada cop eren més forts i les tonteries cada vegada més pesades.

I aquí és on entren els objectius de la Bleusaille. T'agafen per banda i, per exemple, et fan cantar l'himne de la Fac a tu sola. Que no te'l saps: et criden, et tiren cervesa i et deixen en un racó estudiant-te'l... Te'l tornen a preguntar, i si no te'l saps..tornem-hi. Així fins que te l'acabes aprenent només perquè et deixin estar. Demostrat: La letra con sangre entra. Realment un tio que em treu 2 pams d'alt i d'ample, en estat casi de coma etílic, tot vermell, cridant "GUEULEEEE!!!"(que vol dir CRIDAAAA!!!) a la teva cara, fa segons com una mica de por.

De totes maneres, és curiós el valor que els humans donem a les coses. Jo em pensava que estava per sobre de tot. He cantat de genolls, m'han cridat a la cara, he recitat poemes d'amor en francès... i tot m'ha sigut igual, m'havia disposat a viure-ho com una experiència en plan curiositat per conèixer les costums d'un altre país i em pensava que res m'afectaria. Però quan ahir dues noies borratxes em van estar a punt de tallar la pulsera del Boom us prometo que per un moment em van venir les llàgrimes als ulls i se'm va regirar l'estomac. (I sabien el que es feien perquè elles anaven plenes de pulseres del Pukkelpop).
Sí, només és un tros de roba, i segur que hi ha gent que preferiria això que no pas haver de fer una mica el ridícul, però em vaig adonar que no és el meu cas...

I això també em va fer pensar en tota la gent que viu situacions d'opressió i d'humiliació constant, però no perquè ho hagin escollit com a joc, sinó perquè els ha tocat a la vida... i no ha de ser gens fàcil.

Em sap greu acabar tan tràgica... Us continuaré informant.

La Bleusaille vient de commencer. 1er jour

2006-09-19T00:10:00.000+01:00

La Bleusaille acaba de començar a la Fac Polytech de Mons.

La Bleusaille o Baptème és, de fet, això: un bateig. Els nouvinguts a la Facultat han de decidir si dediquen el seu temps durant les 2 setmanes següents a ésser batejats, no s'obliga a ningú, això està clar.

A Bèlgica hi ha una gran tradició de fer aquesta espècie de rictus de pas per entrar a la Facultat disposat a passar-hi els millors 5 anys de la teva vida. La consigna és clara: s'ha de saber patir, demostrar que ets fort i tenir bon caràcter per demostrar que ets digne i estàs preparat per entrar a la universitat.

No havia vist mai res semblant i tot just avui és el primer dia. Nous sommes les Bleus! les Bleus són els que encara no estan batejats, els que pringuen. Marcats amb un cartell que s'ha de portar penjat a tota hora, es passaran (ens passarem) dues setmanes tractats com gossos. Però no és metafòric, més aviat em sembla que em quedo curta. Les regles són indiscutibles: durant les dues setmanes de la Bleusaille, els nois Bleus no portaran gomina ni les noies maquillatge, tots els Bleus tindran terminalment prohibit fumar i només podran beure quan se'ls obligui, els Bleus no podran mirar a la cara a cap dels grans, cap cot, mirada baixa, humiltat i respecte pels que ja han passat per això els anys anteriors. Durant aquestes dues setmanes, més et val no cridar l'atenció ni fer res que els sembli irreverent, o pillaràs, i va de debó. Has d'estar disposat a que "els grans" (la majoria més petits que jo) et cridin a la cara, t'insultin i et parlin amb menyspreu, inclús que t'empenyin, que et posin en ridicul davant de la resta de la facultat..i coses pitjors que encara no sé.

Lo sorprenent és que els pobres nenets de 18 anys que arriven a la Facultat estan cagats de por, he vist algunes llàgrimes tímides als seus ulls mentre els escridassaven, però ho fan perquè volen i sobretot per convicció, perquè realment es creuen, i senten, el discurs que se'ls repeteix a tota hora: "si no aguanteu aixo, no aguantareu re a la vida".

Està clar que no és una cosa feta pels erasmus, és tradició belga pura i dura. Nosaltres en podem ser partíceps però mai ens arribaran a fer tantes putades (espero!) perquè en el fons és una cosa molt i molt racial. Quan veuen que fan jocs de paraules en francès per riure's de tu però que tu no els entens (o fas veure que no els entens), es cansen de molestar-te i se'n van a un altre.

Però de totes maneres, l'objectiu de tot això no és pas tan dolent al meu entendre. Un dels objectius de la Bleusaille és mantenir les tradicions dels ancestros belgues perquè no es perdin. És per això que per demà ens hem de saber de memòria l'himne de la Facultat (i si s'ha de saber, s'ha de saber, no vull pensar què passa si te'l fan cantar i no te'l saps). L'altre objectiu és conèixer la gent. Cada cop que un Togé (que vol dir que porta Toga, o sigui, jefazo) et pregunta alguna cosa li has de respondre cridant, per exemple: "Oui, poil togé president de la Fédé Cristophe Hué", que seria una cosa així com "Sí, senyor amb toga president de la Fédé bla bla" Això vol dir que t'has de saber de memòria tots els noms i cognoms, i el càrreg que tenen (president, tresorer, secretari..), de tots els que t'incordien. Però de totes maneres, quan ells et criden també et criden pel nom, que tens al cartell penjat. Així que, un cop passada la Bleusaille, tothom acaba coneixent a tothom, i a més a més pel nom.

També està feta per crear vincles entre els nouvinguts, pretenen que 2 setmanes de patiment, uneixin per empatia a tot el grup, de manera que entre ells es creïn uns lligams de per vida.

A més, un dels objectius importants de la Bleusaille és recollir diners. Sí, és la principal activitat de les Bleus. Ara mateix tinc sobre la taula bolígrafs, llapis, enganxines i xuxes. N'he de vendre totes les que pugui abans de demà a la nit, quan hi ha le "ramassage" (recollida de diners). I així durant les dues setmanes, vendre i vendre i vendre. Però un altre cop repeteixo, l'objectiu final no és poc lloable: Tots els que ens batejem aquest any ho tindrem TOT, absolutament tot, gratis durant tot l'any. I quan dic TOT vull dir que no hauré de pagar mai cap birra al bar de la Cité, barra lliure tot l'any, que les entrades de les festes em costaran a meitat de preu i que s'organitzen viatges per Europa amb tota la beguda inclosa tirats de preu... Les Bleus pringuen dues setmanes però després tenen recompensa tot l'any.

No sé perquè, però hi ha realment molt de secretisme sobre què es fa durant la Bleusaille, ni tan sols un noi espanyol que he conegut avui m'ha volgut explicar gaire. És per això que tinc ganes de fer-ne un reportatge, a veure què s'hi cou.

No ho sé, encara estic a l'espectativa de com anirà tot. Us continuaré explicant.

Com a últim comentari, un pensament que m'ha vingut al cap tot el dia. No podia deixar de pensar: qui sap, si nosaltres féssim una Bleusaille, potser les noves generacions de la ESO no pujarien tan poc respectuoses...

2006-09-17T15:55:00.000+01:00

Construint "casa meva "

2006-09-17T15:27:00.000+01:00

Avui començo a escriure un blog, lluny de casa.
Encara no m'imagino quan ni com el faré servir, no puc predir amb quina freqüència hi escriuré, ni tan sols si hi acabarà havent un segon post després d'aquest.
No prometo res.
Acabo d'aterrar a un nou país, al que encara m'he d'adaptar, i el ritme que prendrà la meva vida quotidiana en els propers mesos, encara ara, és una incògnita.
La meva idea és que els que em coneixeu i ara esteu lluny pogueu ser una mica partíceps d'aquesta meva experiència des de la distància.

A l'espectativa...