Benvingut/da a Mons!

Demà arriba el meu primer convidat/da a Mons!!!!!!

Sí, demà al matí i es queda fins diumenge! Quina il·lusió em fa ensenyar el meu nou hàbitat a algú!

Qui serà?? Aaah?? SORPRESA!

Encara que no sigui una cosa gaire habitual, resulta que tinc un convidat però no sé qui és. Tinc una colla d'amics tan simpàtics i divertits que no em volen dir qui serà l'afortunat que vé a passar uns quants dies aquí amb mi.

Bé, doncs, només em queda esperar. Sigui qui sigui serà benvingut!

Amunt, que fa pujada!

No és un montatge, no. Les de les fotos som jo i la Claudia, fent escalada per primer cop a la vida. (He robat el collage del blog de la Claudia)

Quan em van proposar d'anar-hi no ho veia gaire clar i vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però al final m'hi vaig repensar: què carai, que he fet la Bleusaille! Ara estic preparada per aguantar el que sigui ;)

Tenint en compte el meu currículum de persona tirant a poruga, que encara no ha pujat mai al Dragon Khan, considero la meva experiència en el camp de l'escalada com un gran avanç.
No sé la resta de la gent, però jo estic convençuda que vaig alliberar tonelades d'adrenalina. És tot plegat molt psicol·lògic. Al principi em podia més la tensió d'estar a 15 metres d'alçada penjada amb una corda que no pas el cansament de braços. Si tenim en compte que tinc un lleuger vertígen, em va costar tot un esforç mirar avall perquè em fessin una foto els que estaven a terra. Per no parlar del moment en què arribes a dalt de tot i t'has de deixar anar, confiant que el company que tens a sota tibarà prou la corda i que t'aguantaràs.

Afortunadament, al cap de fer tres vies, la por va desaparèixer i va començar a ser divertit deixar-se anar amb la corda avall... Llàstima que quan se'n va la por, et comences a adonar que tens els braços i les cames destruïts. I poc a poc, el que t'impedeix de pujar no és la por sinó el cansament.

L'endemà em feien mal músculs del cos que abans no sabia ni que existien, però va valer la pena! i és que tanta cervesa belga... s'ha d'anar a cremar d'alguna manera ;)

Vida Erasmus

Els caps de setmana a la Cité són pels Erasmus. Tots els belgues són fora, la residència queda deserta i és tota per nosaltres. Quedem poquets, però ben avinguts.

Cap de setmana: Vida Erasmus!

I de com els desavantatges... a vegades es tornen avantatges :)

Tot escrivint el post anterior m'he parat a pensar una cosa.

Quan vaig arribar a Mons vaig escriure algun e-mail a amics i família. Després d'anunciar que estava bé, em vaig dedicar a enumerar una llarga llista de defectes que tenia la meva nova habitació.

Un d'ells era que estava en un novè pis. Després d'un mes de gaudir d'unes sortides de sol que alegren el dia i havent vist que els lavabos del del 9è estan molt més nets que els del 1r, on hi pixa tothom, viure a l'habitació 923 ha passat a ser una avantatge :)

Un altre era que tinc dutxa i lavabo a la chambre però que el water està a fora. Bé, doncs ben pensat, la dutxa per mi sola és un luxe perquè la tinc tan neta com vull. I el water comunitari, un cop comprovat que sempre me l'he trobat net, no està tan malament perquè m'estalvio la feina feixuga de netejar-lo :)

També em queixava de lo buida que estava l'habitació. Bé, doncs ara ja no ho està! Me l'he pogut decorar tota al meu gust. I a més a més, és tota una aventura divertida buscar pels mercadillos de 2a mà, per les ofertes del Carrefour... i cada petita cosa que li afegeixes a la chambre, fa una il·lusió desmesurada :)

L'altre queixa era sobre la incomoditat d'haver d'anar a fer la bugada fora de la residència, i després del post anterior, ja no tinc res més a dir.

Així, parafrassejant clàssics, com va dir Calderón de la Barca:

"En este mundo traidor nada es verdad, nada es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira"

Surt el sol a Mons...

Una tarda a la bugaderia

Fer la bugada a Mons s'ha convertit en una activitat d'allò més social.

Visc en una residència sense cap trista rentadora perquè aquí els belgues se'n van cap a casa el cap de setmana amb la bossa de roba bruta per la mama. I per tant, els pobres 15 erasmus que vivim aquí i que tenim la mama lluny, hem d'anar a rentar la roba a la bugaderia, que està a un quart d'hora de la residència.

Entre pitos i flautes, has de reservar tota una tarda sencera per anar a rentar la roba. Com que anar-hi sol és molt aburrit, quan comences a veure que tens molta roba bruta acumulada, preguntes si algú altre també hi ha d'anar i així s'acaba fixant un dia per anar-hi junts. Divendres tarda: faire la lessive!

Jo sempre hi vaig amb les meves tres amigues italianes. Carregades amb les nostres bosses d'esport plenes de roba fem via cap a la bugaderia. Parem a comprar provisions: unes coca-coles i unes patates per la gula de mitja tarda. Arribem, triem bé la roba, posem les rentadores que calguin, invadim el banc, montem la nostra paradeta i ens disposem a esperar.

Rentar: 45 minuts. Tres quarts d'hora que donen per molt. Tres quarts d'hora de xerrameca sense parar. És el nostre 3/4 d'hora per comentar tot el que passa a la residència, qui ens cau bé, qui no, lo bojos que estan els belgues, qui vol lligar amb qui, qui ha lligat amb qui... Fins i tot ens dediquem a observar i comentar com gira la roba dins la rentadora. Poques vegades entre setmana ric tan com les tardes que ens passem a la bugaderia. Perquè després de rentar, toca secar i després de secar, toca plegar la roba... sí, sí, la típica estampa de plegar llençols de dos en dos, i discutir sobre quina és la millor tècnica perquè quedin menys arrugues.

He entès d'on vé l'expressió fer safareig. És tal qual. Bé, si voleu, és un safareig més modern perquè no freguem, sinó que esperem que fregui una màquina...però la idea és la mateixa.
És una llàstima que les presses se'ns mengin sempre en la societat moderna i que, avui en dia, ja no es pugui concebre la idea de quedar amb la veïna per anar a fer la bugada... perquè us asseguro que és molt més divertit que posar una rentadora sola a casa i a corre-cuita.

Entrem a la bugaderia que és de dia i en sortim quan ja és fosc, estem cansades i tenim gana, però ens ho hem passat prou bé.

Aquesta és la foto d'un dia que se'ns va acudir anar 8 erasmus junts a fer la bugada. No va ser bona idea, rentar la roba pot ser una activitat social però entre poc i massa. Només vam aconseguir que fer-nos nosa entre nosaltres, saturar la bugaderia i tardar no sé quantes hores a sortir d'allà dins.

A la foto, jo envoltada d'italians.

El meu projecte: "HMM-based speech synthesis"

Bé, doncs. Ja que el motiu "oficial" que m'ha portat a Mons és fer-hi el meu projecte final de carrera, trobo just dedicar un post a explicar una mica a què em dedico aquí.

M'he decidit a fer el post després d'adonar-me que no tinc gaire, per no dir gens, d'idea de què s'han dedicat a fer els meus amics que han marxat fora, telequilment parlant. Intentaré fer una explicació assequible a tots els públics i sense fer servir gaire vocabulari tècnic.

Per resumir-ho en una frase, treballaré per fer un sintetitzador de veu en francès. A partir d'aquí, us poso una mica en context i us explico:

Un sintetitzador permet generar una senyal acústica, de veu, a partir d'un text escrit. Com es fa? Bé, el procés consta de dues parts. Primer, s'ha d'entrenar el sistema. Això vol dir, donar-li molts fitxers d'audio amb frases gravades acompanyats de fitxers de text amb la transcripció fonètica del que s'ha gravat i demés informació. Així, durant hores, es deixa que el PC vagi fent estadístiques de manera que "aprengui" quins són els paràmetres de la senyal de veu que corresponen a cada fonema, tenint en compte molts factors, com ara quins fonemes té al costat, si la síl·laba és accentuada o no, la categoria gramatical de la paraula en que es troba, etc.

Una vegada el sistema està entrenat, ja se li pot entrar un fitxer de text a sintetitzar. Aquest, primer, haurà de ser convertit en una llista de fonemes (simplificant molt) i el programa, gràcies a la informació que ha rebut durant l'entrenament, sabrà decidir segons on està col·locat cada fonema, quins són els paràmetres de la veu que li corresponen i així podrà generar la senyal d'àudio de sortida.

La part complicada és aquesta última, saber trobar el bon camí que uneix el teu fonema a una correcta realització sonora d'aquest, de manera que la frase, a part d'intel·ligible sigui pronunciada amb naturalitat i amb l'entonació correcta.

Últimament, s'ha començat a utilitzar una tècnica nova per sintetizar veu, que consisteix en utilitzar Models Ocults de Markov (HMM) (perdoneu, és l'únic tecnicisme), que fins ara es feien servir només pel reconeixement de veu. S'ha desenvolupat ja un sintetitzador basat en HMMs, HTS, però està fet només per llengua anglesa i japonesa.

I aquí és quan entro jo. El que he de fer és entendre com funciona el codi del programa HTS per poder-hi fer les modificacions necessàries perquè sintetitzi veu en francès, a partir d'un corpus de frases franceses que m'han proporcionat.

No és fàcil, encara estic lluny de veure la llum al final del túnel. De moment, llegeixo. Em documento de mil coses que necessito saber, siguin llibres sobre síntesi de veu, com tutorials per aprendre les comandes de Linux... perquè sí, inevitablement he hagut de rendir-me a l'evidència. Quan vas pel món i necessites l'ordinador per fer alguna cosa més que xatejar i escriure mails, t'adones que acabes necessitant Linux. Ara és quan m'arrepenteixo d'haver ignorat el pingüino durant tota la carrera.

El que té de bo i de dolent el projecte és que yo me lo guiso, yo me lo como. Ni equip de treball ni res. Si d'aquí 6 mesos hi ha un sintetizador de veu basat en HMMs en francès, l'hauré fet jo (bé, amb l'inestimable ajuda d'en Laurent, un company que està fent la tesi i que m'ho explica tot). I si no n'hi ha... doncs hauran d'esperar-se al proper estudiant que vagi a fer-hi el projecte.

Gent

Avui he anat a Gent (Gantes) i m'ha encantat. M'he enamorat d'aquest tapís que hi havia a la catedral de Saint Bavo. I me n'he enamorat a l'hora que se'm feia estrany que un tapís així estés en una catedral, on tots els vitralls, estàtues o pintures tenen connotacions clarament cristianes.
Res més a dir, una imatge val més que mil paraules.


També m'he enamorat dels canals i de la passejada en barca que hem fet, com a bons turistes.
El centre de Gent està fet per sortir a les postals...






I naturalment, com bona catalana, m'ha encantat el nom d'alguns dels carrers que et trobes per Gent...

Les boles de pols sota el llit... generació espontània??

Avui fa un mes que vaig arribar a Mons.

Diuen que nunca és tarde si la dicha es buena. Jo mateix, ha sigut ara la primera vegada que he marxat a viure fora de casa els meus pares. Per això, potser tard per alguns, és ara que he començat a descobrir molts coses sobre els què-haceres del hogar... perquè hi ha moltes coses que només te les ensenya l'experiència.

Estava convençuda que una de les coses que més m'agradaria de viure sola seria que podria deixar una graaan muntanya de roba sobre la cadira sense que ningú (la mama) és queixés, o que podria tenir la taula tan desordenada com volgués, que escombraria quan em vingués de gust... I ves per on, per sorpresa meva i tot, m'ha passat tot el contrari: m'estic tornant una maniàtica de l'ordre i la neteja! (qui ho havia de dir...)

A força de viure-ho, una s'adona de fenòmens curiosos, com ara que, si no escombres, apareixen misteriosament boles de pols a sota el llit, encara que a tu et sembli que no has fet res d'especial perquè elles arribessin fins allà.

Així, després d'haver descobert una relació directa entre passejar-se amb les bambes de carrer per dins l'habitació i la freqüència de l'escombrat, vaig decidir adoptar dues mesures de seguretat. Primer, vaig comprar una estoreta per posar a la porta d'entrada, de manera que un es pugui (estigui obligat) a fregar-se els peus abans d'entrar. La segona és encara més fàcil: les sabates es queden al rebedor, i per dins de la chambre, un va en sabatilles o mitjons.

D'altra banda, el fet que per rentar la roba a màquina hagi de caminar un quart d'hora i pagar uns 4,5€ m'ha portat a rentar sempre la major part de la roba a mà. Cosa que també és tot un art i que m'ha m'ha fet adonar de la necessitat d'un respallet per les taques difícils i un spray lleva-taques.

I d'aquesta manera, en un mes he aconseguit recopilar tots els productes de neteja haguts i per haver: pels vidres, pel lavabo, pels plats, per la roba, pel terra... i tot el tipus d'estris necessaris: escombra, recollidor, drap per la pols, drap per eixugar plats, baieta per fregar el lavabo, que no és la mateixa que la de fregar els plats, ni la de fregar el terra...

Aprofito per presentar-vos dues grans adquisicions per la meva habitació:

<-El minisofà que es veu a la foto és molt còmode per llegir però alhora es desplega i és un llit! És xulíssim! Ja sabeu, em podeu venir a visitar quan vulgueu! Aquesta nit ja hi he tingut la primera convidada :)

I aquests són els amics que em fan companyia, un cactus i una planteta, espero que no se'm morin perquè em sabria greu ->





I és que em sembla que és el sentiment de propietat que m'empeny a fer tot això, la neteja i les ganes de decorar-la. Ara aquesta habitacioneta és casa meva, em pertany, i jo en soc la mestressa. I m'agrada tenir-la neta, pulida, ordenada... perquè després d'un mes, ja me la sento meva.

Els belgues... "ils sont fous"

"Ils sont fous" (estan bojos) és la frase de moda entre la comunitat erasmus, llegeixi's jo i les meves amigues italianes, quan comentem, observem o coneixem alguns dels belgues que corren per aquí.

Una mica d'història...

Abans que res, un petit incís important. Per parlar amb propietat, els que sont fous són els wallons, de la Wallonia. Els altres (els flammands) simplement no els conec, encara. El terme belga, culturament parlant, no existeix. Si Bèlgica és un sol país administratiu és únicament perquè tenen una monarquia que els manté units. Però un cop a dins, la frontera està molt clara. Excepte Brussel·les, on les dues llengües són oficials, la resta de ciutats tenen molt clar a quina part són, o bé són Flammandes o bé Wallones. I el caràcter i la manera de fer de les dues comunitats són completament diferents.

Fa anys, la Wallonia era rica per les seves mines. Immigrants de tot Europa hi arribaven per treballar-hi i així, era una regió pròspera. Ara s'ha girat la truita: les mines ja no serveixen per res, i ara la riquesa es concentra a la part flammande, la més industrial. És per això que aquesta última ara reclama la independència dels wallons, que s'han quedat com una societat més pagesa, més humil, més pobra. I per demanar la independència ho fa a través d'un partit d'ultra-dreta, que ha tornat a pujar una mica el nombre de vots en les últimes eleccions del passat dia 8. Un apunt més: Sabeu que a Bèlgica el vot és un deure i no un dret? És obligatori presentar el vot a les urnes, sí, sí... teòricament, com a mesura per evitar grans pujades de partits ultra-conservadors.

Perquè ens entenguem, el que coneixem a Europa de Bèlgica és la part flammande: Brugges, Gent, Ambers, Liège... Ningú para atenció a la pobra Wallonie, amb ciutats tan maques com el mateix Mons, Tournai o Binche (on hi ha un carnaval declarat patrimoni de la humanitat).

Els amics Wallons

A mi els wallons em cauen bé. Tal com els vaig comparar l'altre dia amb els Hobbits, també els podria comparar amb els ireductibles gals de l'Asterix... així fent vida tranquil·la al poblat, però una mica bastos, a vegades.

I eus aquí algunes de les seves costums que m'han cridat l'atenció fins ara. Els wallons són petoners. M'explico: aquí la gent es saluda amb un petó a la galta (no dos, com nosaltres, ni tres com els italians). I quan dic la gent, inclou nois amb nois, cosa que al principi em va xocar bastant. I quan dic es saluden vull dir sempre, absolutament cada vegada que veus algú. De manera que et passes el dia fent petons. Al passillo de la resi, a cadascú que et trobes, muaks. Cada matí quan arribo al Laboratori, ronda de petons: petó al meu profe, petó al tècnic, petó als que fan la tesi... I quan arriba algú més tard que jo: "toc, toc" a la porta, un bonjour i un petó :)

I als wallons, com a tothom, els agrada divertir-se a la seva manera. Beuen cervesa i canten sempre, sempre, sempre. A qualsevol bar, a qualsevol hora, qualsevol ocasió és bona perquè un de la colla llanci un cant, i tots el segueixin. Canten cançons populars. Ara he entès perquè durant la Bleusaille ens en feien aprendre tantes! Realment, una de les maneres que tenen de divertir-se quan estan en guindaille (que vol dir, "de gresca") és cantar.

I després, sense saber ben bé per què, sovint et trobes gent disfreçada pel carrer que es diverteix a la seva manera. Des de que arribat, ja he vist unes sis o set despedides de solter que, pel que em sembla, són com una segona Bleusaille pel nuvi.


Aquest mateix, ens el vam trobar dissabte. Un senyor Peter Pan que ens demanava que li donessim un euro per poder-li fer un petó, amb tota la colla d'amics al darrera que filmaven l'escena, clar. Davant la sorpresa, la nostra pregunta va ser: "Ets belga, oi?" i ell: "és clar" i nosaltres "Aaah..ara ho entenem, està clar, vous êtes tous fous"

La ville de Mons... et la vie à la ville de Mons

Aquest cap de setmana, ja recuperada del xoc de la Bleusaille, ens hem dedicat fer una visita turística en tota regla a la ville de Mons.

Mons és una ciutat petiteta però amb molt d'encant, ja que els montois (habitants de Mons) han fet tot el possible perquè conservi tot l'esperit de la Vella Europa. És una ciutat emmurallada i d'aquesta manera es tenen molt clars els límits d'on comença i on acaba. I talment com a l'epoca medieval, hi ha 5 portes d'on surten els 5 camins, ara 5 carreteres, per marxar de la ciutat en la direcció escollida.

La Grand-Place (la plaça major) té edificis de totes les èpoques i està considerada una de les places més maques de Bèlgica. Realment és el cor de la ciutat i, part de la seva bellesa, és que està plena de vida. L'edifici de l'Hotel de Ville (ajuntament), del segle XV, presideix la plaça i acull a la seva entrada el famós Singe porte-bonheur, un petit mono al que si li toques el cap amb la mà esquerra tens sort assegurada per un any.

Le Beffroi (s. XVII) és un campanar sol, sense esglèsia, de 87 metres d'alt. És el que vindria a carecteritzar l'skyline de Mons perquè estiguis on estiguis el veus. Amb la seva alçada, ajuda als que no tenim orientació a trobar el nord (tot i que realment perdre's a Mons és impossible, fins i tot per mi). I amb les seves 49 campanes deleita les orelles dels habitants donant tots els quarts d'hora.

El que més em va impressionar de Mons el dia que vaig arribar va ser la Collégiale Sainte-Waudru, una catedral exageradament enorme per un ciutat petiteta, quasi un poble. Avui he tingut l'oportunitat de veure-la per dins i és una meravella, altíssima.

El trajecte més llarg que pots arribar a fer a Mons no crec que superi els 20 minuts a peu. Tot i això, els autobusos intra-muralles són gratuits absolutament per a tothom, cosa que ajuda a reduir el possible tràfic a la ciutat. Fora de la muralla hi ha uns grans magatzems per comprar tot el que la ville no et pot oferir i als quals hi pots arribar amb un altre autobús, també gratuït. De totes maneres, el carrer principal de Mons, peatonal, està ple de botigues, restaurants, bars i terrasses que ja et proveeixen de tot el que necessites sense necessitat d'haver de fer sovint excursions al Carrefour de les afores.

Tot i que Bèlgica sigui un país modern, els habitants de Mons mantenen un amor per les tradicions i el què-fer de l'Europa del segle passat. Els diversos mercats que et trobes pels carrers de la ciutat segons el dia de la setmana t'ho recorden: divendres mercat de fruites i verdures i peix, dissabte mercat tradicional (formatges artesans, carbasses, mermelades i filadors de llana), diumenge, mercat de Flors... Tots ells plens de gent riallera que s'hi passeja i fa la compra setmanal. Jo també m'hi he acostumat a anar-hi i m'encanta, realment la fruita que s'hi ven és bona, bona, per no parlar dels formatges o dels pans i les coques fetes a casa.

La gent de Mons realment em recorden als Hobbits de la Comarca (del Sr dels Anells). Viuen tranquils, en un poble tranquil, i els agrada riure i beure cervesa. El proper post anirà dedicat a ells, als belgues, perquè al cap de conviure amb ells durant tres setmanes una ja s'adona de com són...

Per acabar, aquí trobareu més informació sobre la petite ville de Mons. Fins a la pròxima!

Jo i la Penne

Això que porto al cap és la famosa Penne, el que et distingeix com a batejada. Aquesta és la de la meva padrina, que me la deixa de moment. La meva me la donaran d'aquí unes dues setmanes, en una espècie de ritual estrany, també. Rarots.

La Bleusaille est dejà finie. Impressions confoses

Ja estic batejada. Punt.

Ahir va ser un dia dur. L'últim deia de la Bleusaille és de jornada completa. Vam quedar a les 7 del matí a la Residència i vam ser batejats cap a les 8 del vespre. Més de 12 hores de tortures, que es van fer llargues. No s'acabava mai. A part de la fatiga psicol·lògica, hi ha una part de fatiga física important.

Bàsicament el matí és suportable. Es repassen els cants que s'han après i es canten amb una espècie de "xaranga", amb tambors i trompetes, i encara fa il·lusió i tot. Després de dinar, es fa un tour a tota la ville de Mons, tots disfreçats, mentre suportes que et vagin fent de tot. La veritat és que no em pensava que es pogués tenir tanta imaginació a l'hora de fer coses de mal gust, però està vist que la realitat supera la ficció. Tots porten coses per menjar o per beure: les coses més fastigoses que us pogueu imaginar (inclós menjar per animals, pastilles de caldo avecrem, i coses que més val no preguntar què són). I has de suportar que et cridin, et facin obrir la boca i... nyam, nyam, bon profit! Fastigós. O bé que t'empastifin el cap amb formatge pudent i la cara amb menjar de gos. Vomitiu. I humiliant.

Així tot brut i amb cara de no-entenc-res, et porten a les escales de la catedral de Mons (preciosa i enorme, per cert) i et fan cantar el Cant de la Facultat amb la mà al cor, devant de tothom que hagi vingut a veure l'espectacle. Realment, la idea de folklore que tenen aquesta gent, no acaba de ser la mateixa que la meva.

I després, sense saber com ni perquè sents una mà que se t'emporta a correcuita, i en menys de 5 minuts ja ens hem quedat sense els nois, només noies: Bleuses i Plumes. I aquí comença el bateig de veritat. La resta que he explicat fins ara, només era per començar. El bateig de veritat és fa uns quants kilòmetres lluny de Mons, suportant un viatge amb autocar horrible per arribar-hi, en una masia abandonada, al més pur estil de ritual satànic.

Sento decebre els possibles lectors del blog però avui, per primer cop en aquest petit diari, s'aplicarà censura. No ho faig ben bé pel jurament que vaig fer de mantenir el secret, però la veritat és que no em veig en cor de deixar escrit gran part de les coses que em van fer o que vaig fer ahir. Potser quan ens retrobem i xerrem, si surt el tema, us en faig 5 cèntims, però ara mateix se'm fa molt difícil trobar paraules per redactar-ho i deixar-ho aquí penjat. He entès perquè hi ha secretisme al voltant del Bateig, i em fa ràbia ser-ne partícep perquè m'havia proposat reportar-vos-ho tot.

Ara les impressions són confoses. Durant tot el dia, suportant-ho tot, m'anava imaginant el post que redactaria, ple de ràbia contra la Bleusaille: volia dir que definitivament NO, la fi no justifica de cap manera aquesta cosa tan salvatge. El que passa és que quan surts de la casa del bateig, només et trobes que somriures i felicitacions i gent que et diu que ho has fet molt bé. I a la nit hi ha sopar de noies i festa. I parles amb gent que fins ara odiaves i t'adones que són simpàtics, que són com tu, i que tot era un gran, gran, gran teatre. I la felicitat d'haver-ho acabat no et treu el somriure de la cara, i se t'oblida tot el que has patit durant el dia.

Diuen que la Bleusaille s'està perdent, que cada cop són menys els que la volen fer. I és que realment, està passat de moda. L'esperit de la Bleusaille, al meu parer, és bastant patriota-ranci-conservador. És una mica com el servei militar. Quan era obligatori feia patir, però a quanta gent li hem sentit dir que era una etapa que t'espavilava i et feia home? Tot i això, ara el servei militar obligatori també es veu com una cosa obsoleta, en una societat més moderna. Com ho serà la Bleusaille d'aquí poc, em sembla.

Bé, s'acaba el meu diari de peripècies. El blog continuarà, per això! Ara em toca posar ordre a la meva vida i fer tot el que no he pogut fer durant aquestes dues setmanes i mitja, començant per descansar.

Fins a la pròxima.

Le Roi des Bleus et La Reine des Bleuses. 11ème jour

Per mi, l'activitat de la jornada ha sigut el concurs del Rei/Reina dels Bleus/es.

El post pot ferir la sensibilitat dels qui no estan acostumats a beure en molta quantitat. De fet, el que he vist avui m'ha ferit la sensibilitat a mi i tot.

El concurs consistia en beure cervesa (com no). Aquí han inventat un nom, i el seu corresponent verb derivat, per anomenar el que nosaltres en diem St. Hilari. Aquí es diu "fer un affond" o, en el seu defecte, "affoner un vas de cervesa". És a dir, pels que no comprenen l'argot, consisteix en beure tot un got sencer de cervesa fins al fons, d'un sol glop, sense parar i sense gleter (que no et regalimi el liquid fora els llavis).

Exposaré les regles del concurs: Anava per rondes i es feien eliminatòries cada 4 persones. Les dues que ho feien millor passaven a la següent i les altres dues eliminades. La primera ronda consistia en affoner 3 vasos de cervesa (d'uns 300 ml/vas) del tirón, sense poder vomitar entremig (no és que ho digui jo, és que era una norma). La segona ronda (només per aquells que havien superat la primera) consistia en affoner 5 vasos de cervesa del tirón, altre cop sense poder vomitar. La 3a ronda consistia en affoner 7 vasos de cervesa, ara sí, vomitant tantes vegades com t'anés bé entremig. I la última, on només hi arribaven 2 participants, consistia en affoner 10 vasos de cervesa, altre cop vomitant quan et plagués. Com a observació, els que arribaven a la final, havien de beure 10 vasos de cervesa, més els 3+5+7=15 vasos que ja portaven al cos.

Jo, pobre de mi, no he passat de la primera ronda. De fet, cap erasmus ho ha fet. Hem arribat a la conclusió que era una qüestió purament genètica, o, si més no, d'habitude. Déu ser que des de petits, les mares ja els fan beure el biberó a corre-cuita, perquè sinó, no m'ho explico.

Quin espectacle! (anava a escriure "digne de veure", però em sembla que no, que un s'ho pot estalviar). La cosa ha acabat com us imagineu (de fet, pitjor del que us imagineu, segur) però crec que no cal que doni excessius detalls.

Només un petit comentari, que és el que porta a reflexió, i el que us xocarà més de tot. Sabeu qui presidia l'acte del Concurs? Ni més ni menys que el senyor Rector de la Facultat, tot trajat i amb l'insígnia del post anterior, ben clavada a la solapa. Això de la Bleusaille és una cosa ben enquistada. De fet, si el Rector hi era és perquè ell va ser batejat a la promoció 139... i qui sap, potser aquell any, ell va ser el Roi des Bleus.